Deformacions a les pantalles

FRUCTUÓS MAÑÀ REIXACH
Doctor arquitecte, Soci d’Honor de l’ACE, catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va ser director de recerca de l’ITEC, impulsor de les primeres pedres dels aspectes mediambientals a la construcció.
Redactor de nombrosos textos tècnics, la majoria destinats a la docència i nombrosos articles d’opinió. Va ser Assessor municipal per a la redacció d’ordenances per tal d’establir criteris sobre l’execució d’obres soterrades en sòls problemàtics.

1 INTRODUCCIÓ

Sabem que els esforços estructurals queden relativament ben representats amb els mètodes a l’abast però a la vegada hem constatat que amb les deformacions no passa el mateix. Sovint, quan se’ns acut mesurar les deformacions, ens sorprenem que entre el calculat i el mesurat hi hagin diferències tan significatives. Aquest fet té molta importància sobre les possibles patologies futures i sobre els processos d’auscultació, on interpretem el bo o el mal comportament inicial de l’estructura (la pantalla en aquest cas) a través de les deformacions que ens llegeix una estació total.

Davant d’aquest problema, el procés normatiu ha desenvolupat mètodes semi-empírics en els que cada vegada apareixen més i més paràmetres que qui sigui, en algun moment, els ha considerat significatius (en el cas dels formigons sotmesos a flexió, a la deformació instantània se li ha d’afegir la fluència, la qual, s’interpreta a través de diversos paràmetres que són funció de la temperatura mitjana, de la humitat, de la durada de la càrrega…, i, en el cas dels sòls, de la permeabilitat, la pressió de porus, de la variabilitat de la cohesió, etc.). Paràmetres que el més probable és que els haguem d’inventar, atès que la major part de vegades o són dades que no ens consten, o que ens és impossible de conèixer a temps diferits o de les que no en tenim una representació estadística que la faci aplicable amb criteris normatius.

¿Sabem en quines circumstàncies es desenvoluparà una estructura que ha de durar, pel cap baix, 50 anys? A tall d’exemple, ara que les qüestions mediambientals estan de moda, pot succeir que l’increment sistemàtic de concentració de CO₂ a l’atmosfera acabi aconseguint que els revestiments del formigó armat, ara prescrits, es quedin curts i, per tant, que la carbonatació del formigó que embolcalla les armadures es presenti en uns temps inesperadament pròxims.

Una altra manera d’enfocar aquesta qüestió és arribar a consensuar mètodes senzills de càlcul que se’ls tingui per representatius, que siguin fàcils d’aplicar (els processos complexos impliquen un augment de la probabilitat de cometre errors) i que, més o menys, reprodueixin el fenomen a través de mètodes clàssics abastament coneguts i aplicats, sobre els quals podrien anar acumulant correccions que siguin fruit de l’experiència, del resultat d’aquella informació que hauria de provenir de la innombrable i reiterada quantitat d’aplicacions que es duen a terme, a diari, dels mateixos processos amb els mateixos objectius (sempre que estiguin ben documentats i comprovats). Estic convençut que el millor laboratori hauria de ser la pròpia obra.

El tema de vincular els comportaments a uns certs processos i a un cert entorn geogràfic presenta avantatges que pot ser que no hagin estat prou valorades. Si parléssim del comportament dels formigons a Barcelona o dels formigons de Galícia o dels formigons de Segòvia, etc., en funció de les circumstàncies especifiques que es presenten en aquestes localitats (característiques dels ciments, quantitat de cendres emprada en els formigons, temperatura, humitat, salinitat de l’ambient…), implícitament estaríem parlant d’uns comportaments que incorporen tot un munt de propietats, les quals, analitzades una per una, implicarien fer servir mètodes diversos amb moltes variables i que sovint resultarien feixucs i poc pràctics. Aquesta manera de fer no és tan estranya ja que així s’ha fet des de sempre en mecànica dels sòls. Allí se sol parlar de les argiles de Londres o les de Chicago, i hom sap immediatament del peu que coixegen¹.

¹ Parlem de processos projectuals del dia a dia, altra cosa són els processos de recerca, la qual cosa, si més no, avui, no és el nostre propòsit.

En el càlcul de pantalles passa quelcom semblant: si calculem les deformacions a partir d’un procés rigorós però amb uns paràmetres establerts a la estimació (és a dir, de μ, de E i de G, fixats a ull o procedents de correlacions no comprovades) els resultats poden no tenir res a veure amb la realitat (no diguem quan els fem dependre d’un paràmetre tan volàtil i dispers com és el coeficient de balast). Sovint caiem en el ridícul d’emprar sofisticats mètodes numèrics que en permeten aproximar els valors al quart decimal, quan les dades de partida són absolutament imprecises o inventades.

Sembla inversemblant que una peça estructural tan important, que pel risc que comporta sobre els edificis veïns, ha estat tantes vegades auscultada, hagi aportat tan poca experiència de cara al projecte de les futures pantalles. Ja és clàssica l’opinió de que, en el cas dels sòls, és fonamental comptar amb l’experiència d’aquells que hi han treballat abans. Es la única forma que tenim per poder corregir els mètodes habituals de càlcul de forma que ens permetin obtenir uns resultats més ajustats a la realitat.

En l’auscultació de pantalles ens hem adonat que els aspectes que solen ser més representatius del seu comportament són la deformació en el coronament, la deformació del peu (en sòls tous o en pantalles de molts soterranis) i la deformació del conjunt complex, tot movent-se com un bloc, format pel sòl (el retingut pels ancoratges) i la pantalla².

² El sòl de referència és un sòl granular-cohesiu d’elevada consistència. Els llims argilosos del Barcelonès (CL), per exemple.

Hi ha qui pot preguntar: i els trams intermedis situats entre els ancoratges, no es deformen durant l’excavació? Doncs és molt probable que, en el cas d’una pantalla massissa d’un gruix adequat, si la distància entre els ancoratges no és excessiva, aquestes deformacions siguin irrellevants (altra cosa és el cas d’una pantalla de micros). Els ancoratges, en tensar-los, tendeixen a recuperar la  deformació que s’hagi pogut produir durant l’excavació, (si és que n’hi ha hagut alguna). En la majoria de sòls —no en el cas dels granulars— per mobilitzarse, els cal que passi un cert temps); a més a més, és una zona que es descomprimeix menys durant l’excavació ja que l’ancoratge superior fa el seu paper retenidor, i, a més a més, no oblidem l’efecte dels arcs de descàrrega verticals que es recolzen entre el sòl inferior i l’ancoratge i que, localment, deslliuren la pantalla d’empentes significatives (arcs de descàrrega esmentats per Terzaghi i Tschebotarioff, entre els primers que ho van fer).

2. ANÀLISI DEL DESPLAÇAMENT DEL CORONAMENT PER VIA RÀPIDA

L’acció més representativa de l’efecte de l’edifici veí sobre el coronament de la pantalla és la pressió que transmet el fonament de la mitgera immediata. Pot aportar a un pes, P, important, d’entre 10 i 20 t/m (en els casos de construccions de mitjans del segle xix i començaments del xx) que allibera una acció horitzontal de l’ordre de: P · tan (45 – 0,5 · ∂) (és a dir, entre 6 i 12 t/m) que la podem distribuir uniformement (o linealment decreixent) en una fondària, comptada des de sota del fonament veí, igual a B / tan (45 2 0,5 · ∂) (on B és l’amplada del fonament i ∂ l’angle de fregament intern del sòl).

Aquest esforç, sumat a l’empenta del sòl i a la de les d’eventuals sobrecàrregues, és la causa de la deformació del coronament de la pantalla en el moment en el qual l’excavació va a buscar una cota de treball situada lleugerament per sota del primer nivell dels ancoratges. Per controlar aquesta fletxa cal que l’excavació no sobrepassi significativament el nivell del pla de recolzament del fonament de l’edifici veí.

Si suposem que la pantalla pivota, com un cos rígid des d’un punt de moment nul, prement una molla situada en el lloc de moment màxim (fig. 1) podem saber fàcilment el desplaçament del coronament. Aquesta molla ve definida per un únic coeficient (en t/m) directament vinculat al coeficient de balast horitzontal (coeficient sobre el qual hauríem de repercutir totes les experiències anteriors mesurades). Si considerem que la pantalla és rígida, el desplaçament del coronament és proporcional al desplaçament de la molla (fig. 1 b).

L’excés d’aquesta deformació del coronament sol ser la causa de les patologies sobre l’edifici més immediat a l’excavació: esquerdes de tracció i esquerdes de distorsió per causa dels assentaments diferencials (veure l’apartat 4).

3. LES DEFORMACIONS LLUNYANES

Amb una certa freqüència hem observat patologies llunyanes, que aparèixen més enllà dels edificis immediats a l’excavació, les quals ens fan albirar la presència d’altres formes de deformar-se les pantalles. Si considerem la deformació³ del gran paquet format per la pantalla i el sòl bloquejat pels ancoratges (fig. 2) sota l’acció de les empentes que provenen del pes del sòl però també del pes dels edificis veïns, es fa evident que els desplaçaments del conjunt poden ser significatius.

³ Deformació que, fonamentalment, depèn dels esforços rasants horitzontals.

A través d’aquest model tan senzill podem deduir si els recorreguts horitzontals unitaris, llegits sobre la superfície, són excessius o no. És a dir, si se sobrepassen o no, valors de l’ordre de 1/1000 a 1/2000, segons l’autor que es consulti. En principi, el excessos de deformació es poden corregir augmentant la longitud dels ancoratges i, per tant, englobant una major quantitat de sòl en el fenomen.

4. EL PERQUÈ

El que s’ha exposat abans és conseqüència de l’observació de dues patologies característiques que presenten els edificis pròxims a les pantalles.

La primera, la més sovintejada, és conseqüència de la deformació del coronament de la pantalla a les primeres etapes de la seva construcció, concretament quan l’excavació inicial és excessiva (ja hem dit que és quan progressa fins a arribar sota del pla de fonamentació de l’edifici veí). Recordem que en aquell moment, la pantalla s’aguanta únicament pel seu encastament en el sòl, el qual és força deformable en haver de mobilitzar, per aconseguir l’equilibri, una reacció de caire passiu.

El desplaçament horitzontal de la part alta de la pantalla causa una tracció a nivell del fonament del veí, la qual se sol traduir en una esquerda única que afecta, sobretot, les plantes inferiors de l’edifici i provoca unes lesions d’assentament del fonament de la mitgera per causa de la descompressió lateral del sòl comprimit (es pot mesurar com una deformació vertical conseqüència de la simple conservació del volum inicial) (veure la figura 3).

La segona té com a origen la deformabilitat de tot el paquet de sòl comprès entre la pantalla i el final dels ancoratges. Sobre les empentes que allibera el sòl contra aquest paquet hi predomina l’efecte de la càrrega sobre el massís dels edificis pròxims. La patologia que causa aquesta deformació es presenta sobre edificis relativament llunyans en forma de traccions 1 tallant (esquerdes molt més verticals que si només fossin de tallant) i que se solen mostrar en forma de obertures o d’esquerdes situades a les seccions de menor resistència, tal com en els plans de mitgera, escales o patis (fig. 4).

5. ALTRES DEFORMACIONS/COL·LAPSE

Abans s’ha apuntat que en el cas de sòls tous o de pantalles profundes i poc encastades, el col·lapse del peu de la pantalla i les deformacions prèvies associades, poden ser la causa de greus distorsions de la superfície i, fins i tot, de la fallida de tot el front retingut i, per tant, dels edificis superiors. Habitualment aquesta situació s’associa a dos fenòmens bàsics: a la fallida per tallant del fons (a la manera com fallen els fonaments superficials) i al sifonament de sòls granulars negats.

En el límit, la fallida del peu de la pantalla repercuteix en el massís en la forma de la figura 5. Es tracta d’un col·lapse generalitzat del talús.

a) La fallida del fons com a fonament.
Ho podem resumir així: en els moments pròxims a la fallida, la columna de sòl i els edificis que hi ha per sobre de la pantalla aporten un pes que és equilibrat per la resistència al tallant sobre una certa superfície de ruptura, tal com l’exposada a la figura 6. Si el pes és excessiu respecte a la resistència que pot oferir el sòl, es presenta la fallida per lliscament sobre aquesta superfície i, en conseqüència, s’observaria un cert basculament de la pantalla cap enrere (que es faria palesa en l’auscultació) i en el flux, cap a l’exterior, del sòl del peu de la pantalla, (no és res nou ja que aquest és el mecanisme pel qual justifiquem la fallida dels fonaments superficials). La resistència a tallant sobre la superfície de ruptura és funció de les característiques típiques del sòl: fregament i cohesió, però també, i de forma molt important, del pes efectiu de la columna de sòl que hi ha al peu de la pantalla. La fallida se sol presentar quan la longitud de l’encastament de la pantalla és insuficient.

b) La fallida del fons per sifonament.
En el cas en el que la pantalla retingui un cert nivell freàtic, el sòl inferior està subjecte a la pressió ascendent de la columna hidràulica corresponent. Per aquesta causa, el pes efectiu de la columna de sòl que s’encarrega d’equilibrar el peu de la pantalla és inferior al pes natural i pot no mobilitzar el fregament necessari. Aquesta forma de col·lapse es pot presentar en sòls sorrencs negats poc densos, freqüents en els deltes dels dos rius que limiten Barcelona (el Prat de Llobregat és una localitat paradigmàtica en aquest sentit)⁴.

⁴ El llibre de Daniel Graux ha inspirat aquests gràfics.

c) El recorregut del peu de la pantalla fins a arribar al col·lapse (encara que aparentment es presenta de forma instantània), passa per una sèrie d’estadis intermedis que val la pena analitzar ja que hi ha canvis substancials en la distribució de les empentes i en la sobre-tensió que han de suportar els ancoratges (en particular els inferiors).

La primera singularitat fa esment a una hipòtesi habitualment acceptada que versa sobre la distribució de les empentes.Tchebotarioff va recollir experiències (comprovades amb assaigs propis) que demostraven que les pantalles amb punts fixos de suport lateral rebien per part del sòl una pressió quasi uniforme, tal com la 1 de la figura 8 (aspecte que ha estat incorporat en el CT SE Cimientos).

La justificació teòrica d’aquest desmarxar-se de la distribució hidràulica tradicional cal cercar-la en la capacitat dels mitjans continus de formar arcs de descàrrega verticals que envien cap amunt part de les pressions que, inicialment, serien majors a la base (sense la formació d’aquests arcs la distribució seria lineal, tal com indica la llei 2 de la figura 8). Aquests hipotètics arcs, es recolzen en el sòl inferior i en els punts de fixació dels ancoratges (aquesta hipòtesi sembla tant més certa com més deformable sigui la pantalla, és a dir, en el cas de les pantalles de micropilons és més adequada que en el cas de pantalles més rígides).Però, si la pantalla presenta un cert desplaçament del seu peu, caminant cap a una forma de fallida tal com les exposades abans a l’apartat 5, els arcs de descàrrega deixen d’estar estrebats, deixen de col·laborar en la redistribució de les empentes i aquestes assoleixen, de cop, la distribució hidràulica.

La conseqüència immediata d’aquest efecte és que, si els ancoratges han estat dimensionats atenent a aquella distribució uniforme de les empentes, la filera dels ancoratges inferiors pateix un increment molt considerable de les traccions que suporten (veure inc T a la figura 5), a la vegada que a la part baixa de la pantalla, se li incrementen fortament els esforços de flexió.

Ambdues circumstàncies poden causar el col·lapse estructural de la pantalla, el qual es pot presentar fins i tot abans que el col·lapse del sòl que fa la retenció del peu de la pantalla. Aquest és un aspecte que hauria de ser considerat en el moment en el que adoptem els coeficients de seguretat (de desconeixement) que afecten a l’equilibri del peu de la pantalla. Intuïm que haurien de ser especialment alts.

6. UN COMENTARI / JUSTIFICACIÓ SOBRE CASOS ANTICS

Després que la Roser Esquius hagi fet aquesta feina impagable de passar per l’adreçador lingüístic tot allò que anem escrivint, i ja en la darrera lectura del text, en Ramon Costa em fa adonar que he fet un nou text especulatiu i que, per fer-lo entenedor i convincent, cal aportar referències que donin credibilitat a les opinions expressades. És, aquest, un aspecte al qual m’hi acostumo a resistir ja que en el nostre país, erròniament, els fracassos es prenen com a incompetència mentre que en els països saxons es prenen com a experiència. En aquesta situació, es fa difícil parlar de casos concrets quan tots sabem que podem incomodar a aquells que van suar sang en els moments més difícils i que potser ja havien aconseguit tenir-los més o menys oblidats.

Però, acceptat que si no ens decidim a agafar el «toro per les banyes», tot quedaria en un «toreo de salón» més, m’he decidit a aportar alguns casos que avalin algunes de les consideracions realitzades.

Les patologies que apareixen sobre els elements més immediats dels edificis veïns, per causa de la deformació del coronament de les pantalles al començament de la excavació del soterrani, són les més sovintejades. Són tant i més probables com pitjor és el sòl sobre el que es recolza l’edifici immediat (sòls granulars més o menys destrempats amb aigua). En aquesta fase s’agraeix que el sòl superficial tingui una mica de cohesió). El Prat i, en general, tots els territoris de delta, és de les localitats més afectades per aquestes patologies. Allí he viscut la situació anòmala d’arribar a la màxima deformació del coronament de la pantalla prevista en el projecte, pel sol fet d’haver construït la pantalla (excavació dels armaris + abocat del formigó), és a dir, abans de començar l’excavació del soterrani i situar els mitjans d’estintolament interior.

Qualsevol construcció d’uns soterranis en medi urbà (on es fa una actuació d’extracció de terres comparable a fer un reblert de la mida d’un turó), presenta unes probabilitats molt elevades de causar moviments inassolibles als edificis immediats. El grau d’afectació és funció de l’escrupolositat de l’execució (pantalla 1 excavació) però també de les deformacions límit que s’adoptin en l’etapa de projecte. No serà el mateix si en el projecte s’accepten distorsions que puguin causar «danys lleugers» que si s’és més permissiu i es fa en base a «danys moderats» (veure l’àbac de Boscardin).

Els costos de la pantalla i de la excavació seran diferents en un cas i l’altre i la repercussió sobre els edificis veïns en forma de patologies també ho pot ser.

Si partim de la base que aquestes intervencions impliquen una elevada probabilitat de tenir uns costos importants dedicats a la reparació dels edificis pròxims, ¿això no hauria de implicar incloure en el projecte una partida de reparacions d’aquests edificis? Habitualment, aquesta previsió brilla per la seva absència i és la causa de greus problemes pressupostaris i/o de fortes discussions amb les companyies d’assegurances. En resum, després de molta tècnica, molts estudis de deformació, i molt àbac de Boscardin, a la realitat funcionem com aquell polític que es creia que les obres públiques es podien fer amb risc zero.

Aquests desajustos també poden tenir el seu origen en la extrapolació d’uns procediments, que han estat bons per a certes circumstàncies, però que poden no ser-ho si aquestes canvien. Els sòls de delta són singulars en aquest sentit. Ja n’hem parlat d’aquests problemes, però també n’hi ha hagut en pantalles realitzades en sorres negades de la part baixa de Salou (tocant al passeig).

Fonamentalment, els problemes provenen de l’extrapolació d’una forma de fer que s’ha demostrat bona per uns sòls cohesius com són els del Barcelonès i que poden no ser-ho en altres localitats, en altres sòls. Hauríem de tenir certa prevenció sobre la tendència d’anar aprimant les pantalles cada vegada més. Garantir la impermeabilitat de la pantalla durant l’excavació és fonamental per a evitar el flux d’aigua 1 sorra, causa directa d’assentaments en la superfície.

Els moviments de gran entitat, per sort, són menys freqüents però hi són i, com es pot suposar, causen problemes francament greus. En Josep Maria Valeri i jo ens vam fer homes el dia que va començar a caminar una pantalla de gran entitat que s’estava fent al cantó de muntanya de la via Augusta. Quan el front més alt va assolir els 21 m, les lectures de les deformacions van començar a incrementar-se ràpidament, les sobretensions que enregistraven els ancoratges (dotats de caps dinamomètrics) arribaven al límit de plastificació i els edificis situats a 30 o 40 m de distància mostraven patologies de gran entitat (esquerdes verticals úniques de gran amplada). Tot feia suposar que la fallida del front estava pròxima. De produir-se, hagués afectat a un bon nombre d’edificis d’habitatges dels carrers superiors de l’excavació.

Allí, a nivell d’experts, va fallar tothom, el tema li venia gros a qualsevol vaca sagrada que es consultés (i n’hi va haver d’importants). Al final a algun tècnic de l’enginyeria, amb mentalitat egipcíaca, se li va ocórrer fer una gran biga de peu de F. A. (més o menys de 3 x 5 m de secció, d’uns 30 m de llum), treballant en sentit horitzontal, estrebada contra les pantalles laterals que va aconseguir aturar el fenomen fins que la construcció de l’edifici va acabar d’estabilitzar el front.

El procediment emprat no era l’habitual (el fer una pantalla prèvia a tota alçada i anar-la ancorant a mesura que progressa l’excavació), sinó que es basava en anar construint nivells de murs convencionals, que s’anaven recalçant i que s’estabilitzaven, un a un, mitjançant ancoratges (sistema STUMP, crec recordar). Aquesta forma de construir el front acumula més deformacions que en el cas de les pantalles convencionals però, cal suposar que no era solament la deformació del front la que causava les patologies llunyanes, era tot el paquet de sòl cosit pels ancoratges el que es deformava com si fos un mur gruixut de terra armada.

No fa gaires anys, en una mesa de seguiment de les obres soterrànies del Prat [població que en poc temps va tenir que suportar el soterrament de dos línies de tren (Rodalies i AVE) i la construcció d’un túnel de metro (L9) que traspassa el municipi de punta a punta, amb totes les anomalies que es poden imaginar en un casc urbà antic], vaig coincidir amb Alonso Pérez de Ágreda que informava de la fallida d’una gran pantalla cap a la zona de la Diagonal mar, llavors en construcció. Ell va detectar que en la fallida hi havia implícit un problema d’escala. És a dir, que les pantalles de gran extensió en planta presenten una major susceptibilitat a la fallida que les d’unes mides més limitades. Suposo que a hores d’ara ja haurà documentat i teoritzat aquella primícia.

No estic al cas sobre els avenços que s’hagin pogut produir sobre el tema, però el que va detectar l’Alonso pot tenir relació amb el funcionament ja descrit del conjunt sòl més pantalla, és a dir, quan el sistema no funciona com una pantalla d’un gruix limitat de formigó, sinó que ho fa com un paquet de sòl de gran gruix, el qual es pot estrebar fàcilment entre els murs laterals millorant, d’aquesta manera, la seva estabilitat (dels arcs de descàrrega en mitjans continus ja n’hem parlat abans).

Amb en David Garcia sovint hem comentat les possibles causes de la fallida de la pantalla de micros del carrer Provença. El seu informe contenia un reguitzell de causes que havien actuat de forma concomitant, però entre elles, la que sembla estar més d’acord amb l’ensulsiada observada (recordem que la fallida està gravada en vídeo), la que és més pedagògica i la que té més a veure amb les causes apuntades al començament, va ser la del sifonament d’unes sorres negades situades al peu de la pantalla. Els primers desplaçaments que va patir el peu de la pantalla (en aquest cas de micropilons) van causar la sobretensió dels ancoratges fins arribar a la seva ruptura i a la ruptura subsegüent dels micros per flexió/pandeig. El col·lapse de tot el front es va presentar de forma immediata.

7. COROL·LARI

A la realització de pantalles en zones urbanes dirigides a aconseguir soterranis no se’ls hi dona la importància que tenen ni se les considera com el que són: un abús i una extensió difícil de justificar del concepte de mitjaneria.

Quan a les albades de la nostra legislació, Jaume II publica les ordinacions de Sanctacilia, on s’especifiquen els drets i deures d’aquells que, obligats a construir «a tocar», han de conviure amb els menors conflictes possible, es té molta cura que les molèsties entre veïns siguin equiparables i, fins i tot, per aquells elements que són més conflictius (la paret mitgera), s’inventa el concepte de copropietat.

Quan un edifici es fonamenta al costat d’un d’existent, inevitablement, es genera, a través del sòl, un increment de l’estat tensional del propi sòl i de les estructures que s’hi recolzen. Hom sap que els bulbs de pressió sobrepassen el pla de mitgera i envaeixen el predi veí. Se suposa que si el veí hagués construït abans l’efecte hagués estat el mateix. El principi legal que s’utilitza és el de la igualtat dels efectes (o de les afectacions) a llarg termini, quan s’hagin construït els dos edificis, que per sempre més restaran «a tocar». Però perquè s’acompleixi aquest principi cal que els dos edificis siguin iguals o molt semblants: mateixa alçada (ergo mateix pes), mateix sistema estructural i mateix sistema de fonamentació.

El de l’edifici singular és un concepte inventat per quan aquestes «molèsties» ja no són equiparables i hi ha un abús clar d’una part respecte a l’altra. En principi aquest terme s’utilitza quan l’edifici sobrepassa considerablement les alçades reguladores previstes (se suposa que els permisos per a construir un edifici singular es justifiquen en base al «bé comú») però no se sòl considerar aquesta figura legal quan es construeixen soterranis, quan, de totes les accions de construcció en medi urbà, és amb la que es corren més riscos de produir afectacions als edificis immediats.

Actualment, per la repetició de bons resultats en sòls tant cohesius com el de Barcelona (aparentment, ja que mai s’arriben a conèixer els problemes i dificultats que s’han presentat durant la realització de la pantalla i la posterior excavació del soterrani) hi ha un relaxament clar en el projecte i en l’execució d’aquests element: les pantalles cada cop són més primes, la distància entre els ancoratges no paren d’augmentar, els encastaments en el sòl inferior, quan la pantalla no és el fonament dels pilars perimetrals, cada cop són més minsos i els sòls més sovintejats ja no s’assemblen als magnífics CL secs del pla de Barcelona. Aquesta tendència ha generat alguns problemes que hem detectat (com sempre en terrenys de delta) però no hem arribat a conèixer la repercussió que ha tingut en la deformabilitat de les pantalles, atès que manca informació en aquest sentit: a les promocions particulars no se solen controlar les deformacions, els procediments d’auscultació només s’apliquen en casos comptats i en l’obra pública i els resultats es mantenen en una equivocada discreció.

Els riscos augmenten, crec que cal una reflexió seriosa sobre aquest element de construcció que s’ha fet tan habitual en la construcció urbana que li hem perdut el respecte. Voldria acabar aquest article amb una imatge: al marge dels errors i de les circumstàncies que es poden produir durant la construcció, un soterrani de tres plantes de fondària implica quelcom semblant al negatiu de situar sobre el terra un pes de 18 t/m². Aquest és el pes d’un edifici singular d’entre 12 i 18 plantes (segons el sistema estructural que adoptem).