Antoni Torrent. Una vida dedicada al càlcul d’estructures (1962-2004)

LAUREÀ MIRÓ

A mode d’homenatge a n’Antoni Torrent i Marquès en el desè aniversari de la seva jubilació transcrivim les notes de la conferència que va tenir lloc el 16 de desembre de 2004 a l’edifici Nexus de la UPC, amb motiu de la concessió del títol de Soci Honorífic atorgat per l’Associació de Consultors d’Estructures (ACE).

PRESENTACIÓ

És una sorpresa molt agradable veure tantes cares conegudes de vells amics i companys de professió, amb qui he compartit fatigues i tribulacions; per tant, permeteu-me que saludi a tothom amb un «bona nit companyes i companys».

Bastants de vosaltres teniu la pràctica de parlar en públic: us passeu bona part de la vida donant classes. No és aquest el meu cas i, per tant, espero que sabreu comprendre les meves limitacions en aquesta faceta.

PRIMERA FEINA DURANT LA CARRERA UNIVERSITÀRIA A LA JUNTA D’OBRA DEL PORT DE BARCELONA

Situem-nos al juny de 1960. He cursat la selectivitat i el primer curs, però enguany m’han penjat la «Mecànica Aplicada».

Busco feina; dono veus a diferents despatxos. De moment em toca fer de pagès durant uns 20 dies fins que rebo una carta oferint-me una feina a la «Junta de Obra del Puerto de Barcelona». La feina era d’ajudant de topògraf amb la missió de fitar la zona «Marítima-Terrestre« de Lloret cap amunt. En arribar la tardor el fred i el vent feien impossible la feina.

L’Enginyer en cap d’obres em comunica que necessitarà ajut en el càlcul d’estructures per futures obres civils que s’han de projectar i fer al Port de Barcelona.

Compungit i convençut de perdre la feina li comento:

• Miri: l’única assignatura pendent de l’any passat és precisament la «Mecànica Aplicada».
• M’és igual –contesta sense immutar-se–. Si tu vols continuar per aquest camí, jo t’ajudaré.

Davant d’aquest oferiment sols podia dir sí, i vaig convertir-me en la seva ombra durant dos anys. S’interessa pel que hem estudiat de «Mecànica Aplicada» i després d’escoltar les meves explicacions la resposta fou:

• De tota aquesta assignatura el que necessites saber bé és: això, això i això. La resta m’és igual. Repassa’t aquests temes, compra’t i estudia el llibre «Estática aplicada» de Saliger.

Al voltant de Nadal em recomana «Cálculo de Estructuras Reticulares» de Fernández Casado i les normes DIN (Betton Kalender) referides al càlcul d’estructures. Van ser dos anys intensos compaginant el curs universitari amb l’estudi i pràctiques amb un gran mestre, un número «u» indiscutible: Josep Espinet.

Això em va suposar no poder fer les milícies universitàries a l’estiu, ja que per mi era l’època de màxima activitat. Per altra part a l’Escola d’Aparelladors vaig tenir un bon professor de càlcul d’estructures: el Sr. Pujades, Enginyer Industrial, i el seu ajudant en pràctiques, el Sr. Oliver, també Enginyer Industrial recent sortit de la Universitat.

Bé… aquest fou el meu punt de partida. A la Junta d’Obres del Port vaig calcular força obres, destacantne dues que ja no existeixen i una tercera que mai no es va arribar a construir:

1. L’estructura d’un «Tinglado» al moll de ponent. Un cobert amb arcs de formigó armat tri-articulats de 32 metres de llum i secció de 22 3 32 cm. Durant el muntatge, i una vegada col·locats, es veien molt esvelts. És la vegada que més prim he filat a la meva vida, però sempre sota la supervisió de l’enginyer en cap. Resultat: la gran nevada del desembre de 1962, acompanyada d’una tempesta de vent, va desequilibrar els arcs i tot se’n va anar a fer punyetes. Sols quedaren les façanes. Sempre me’n recordaré: les naus eren plenes de paques de cotó d’importació. La meva depressió fou de tal calibre que vaig plantejar-me seriosament deixar el càlcul. Us puc assegurar que fou una experiència frustrant i traumàtica, per un projecte de calculista com era la meva persona. Mentrestant l’enginyer comentava que van caure però que estaven ben calculats, ja que un efecte meteorològic de tal magnitud no era obligat preveure’l. Aquest raonament no tranquil·litzava la meva consciència que seguia torturada i somniant amb paques de cotó sota una muntanya de neu. Sortosament no va haver-hi cap ferit.
2. Un bloc de pisos pels enginyers de la «Junta». Era un edifici de planta baixa i quatre pisos que tapava el final del Paral·lel, avui transformat en rotonda. Es tractava d’una estructura total de formigó amb jàsseres de cantell i sostre ceràmic fet «in situ» i anomenat «Sant Joan».
   Tenia una singularitat: a la planta baixa hi havia el quarter de bombers del port. Per aquest motiu calia espais amplis i fou necessari recolzar alguns pilars que, per manca d’altura a planta baixa, els vàrem penjar de la planta coberta. Tot fou normal fins que s’enderrocà per fer la rotonda d’enllaç del cinturó del litoral amb la part baixa de la ciutat i ampliar l’accés a l’Estació Marítima des del Paral·lel.
3. Una torre per a instal·lar un far marítim a l’illa de Buda (delta de l’Ebre). Aquesta torre, de formigó armat vist, tenia les següents característiques:
   • Altura: 25 metres.
   • Secció quadrada de 3,40 3 3,40 m i parets de 30 cm.
   • Escala i ascensor interior.
   • Planta baixa: espai per oficina i habitatge de l’empleat.
   • Planta superior: una gran superfície volada i asimètrica destinada a mirador sobre el delta.
4. Era un projecte molt bonic, on vaig divertir-me calculant-lo. Aquí vaig calcular els primers pilons de la meva vida professional. L’expedient, però, mai tingué dotació pressupostària nacional per adjudicar l’obra i, per tant, no es va construir. En aquell moment em sabé greu que no es fes l’obra, li tenia un especial «carinyo»; però he de confessar que, avui, seria una autèntic bunyol: tant aquell com d’altres fars similars.

Aquí s’acaben dos anys intensos d’estudi i pràctiques, que coincideix també amb el final de carrera: era l’estiu de 1962.

PRIMERES FEINES COM A CALCULISTA INDEPENDENT

Definitivament deixo el Port de Barcelona, però no el contacte amb el mestre. Em presenta com a calculista a alguns companys seus arquitectes: Jordi Capell, Jordi Mir, J. Maria Camps, etc.

Pel despatx del Sr. Mir començo el càlcul d’un edifici singular: el «Mercuri» (déu grec del comerç), destinat a despatxos i garatge. Era un edifici tècnicament avantguardista.

Ja en la confecció del projecte hi participaven tres tècnics superiors: el Sr. Mir, Arquitecte, el Sr. Boronat, Enginyer d’Instal·lacions i Condicionament, i el Sr. Alegre, Enginyer d’Estructura que, fins aleshores, resolia els problemes del despatx. Jo em faig càrrec del càlcul de l’estructura sota la  supervisió, en aquest cas, del Sr. Alegre.

Hi havia pocs edificis íntegrament comercials a Barcelona, amb tots els servies del moment. Volia ser el model d’un nou estil, un referent comercial a Barcelona: tres soterranis d’aparcament més un quart de serveis, amb aparells d’aire condicionat refrigerats per aigua extreta d’un pou de 40 m de fons.

La quadrícula de pilars era de 6,10 x 6,30 m i les places d’aparcament de 2,00 x 4,00 m. El Sr. Alegre decideix que la millor estructura en aquest cas era un sostre «rus».

Naturalment vaig demanar dades sobre aquest tipus de sostre desconegut per mi i com es calculava. Després de les explicacions del Sr. Alegre i de facilitarme la normativa americana ACI i un llibre d’un autor txecoslovac que, en un capítol, explicava amb pèls i senyals aquest tipus d’estructura reticular plana, el tema era clar.

Decidírem calcular-ho segons la norma DIN, que era més clàssica. Cap problema. Dividint per 10 la llum de la retícula dels pilars s’obté una  cuadricula de 61 x 63 cm, i comptant amb un nervi de 10 cm queda una cubeta de 51 x 53 cm. Cinc nervis seran de capitell i cinc seran centrals. El cantell serà mínim, de 630/27 = 23,3; total: 20 + 4 cm. Cassetons de fusta perduts muntats en un geriàtric (abans «asilo») a 0,50 ptes./unitat.

Cap capitell portava creueta ni malla de repartiment superior. Les quanties de les plaques oscil·laven entre 6,0 i els 7,5 kg d’acer per m2 d’estructura.  El formigó era un RC 300 i l’acer LE 3200 (Rea): uns materials completament nous que contribuirien a marcar la singularitat de l’obra.

Ja disposem de totes les dades per calcular l’obra. Abans d’ingressar a la mili vaig poder acabar els plànols de fonaments, murs i soterranis.

El sorteig dels quintos de primers d’any (1963) m’envia a l’Àfrica, concretament a Ceuta, quan ja ho tenia tot previst per fer la mili a capitania general de Barcelona.

Als deu dies de mili sóc nomenat cap d’obres del campament sota les ordres directes d’un Tinent Coronel, en aquest cas una bona persona (Zoilo Tejedor Acebes). No m’ho vaig passar malament, rebaixat de tot servei des de la primera setmana. Un any i mig perdut: fou el peatge dels estius estudiant i fent pràctiques.

A la tardor de 1963 (bloqueig americà a Cuba), obtinc un permís d’un mes durant el que vaig acabar els càlculs del «Mercuri». Com he dit abans fou el primer sostre reticular que vaig calcular, supervisat per l’enginyer Sr. Alegre (fig. 1).

Lliure ja del servei militar, retorno a Barcelona la tardor de 1964 per continuar la meva professió. La professió laboral d’estructurista, independent de la del constructor, s’imposa cada dia més. L’estructura tendeix a ser una especialitat dins la construcció, impulsada pel fort creixement econòmic del moment.

La col·laboració amb el Sr. Mir i el Sr. Capell fou intensa. Seguiren nous edificis tipus «Mercuri» i també la construcció de cinc o sis aparcaments soterrats promoguts per SABA i construïts per Comylsa (Plaça de Catalunya, Passeig de Gràcia 1 i 2, plaça Calvo Sotelo, Saló Víctor Pradera, plaça de la Gardunya). En aquests casos els projectes venien de Madrid i el Sr. Mir i jo en fèiem la Direcció d’Obra. Vaig recalcular i informar tots els projectes. Eren uns projectes molt atrevits que en algun supòsit posaven els pèls de punta. Van haver-hi nombroses variants.

EL REGLE DE CÀLCUL

Però… quines eren les nostres eines de treball? (fig. 2).

Doncs, única i exclusivament, el regle de càlcul: un artefacte realment molt enginyós. Feia quasi totes les operacions matemàtiques excepte sumar i restar; donava amb exactitud dos dígits i aproximava molt el tercer. Això sí, calia fer un exercici mental per saber l’ordre de magnitud: 10 – 100 – 1.000.

Al mercat no hi havia cap calculadora elèctrica semblant a les actuals. La més moderna era la «divisuma» d’Olivetti: un artefacte que trigava un minut a fer una divisió. L’altra més corrent era la «Facit» que funcionava girant una manovella.

NORMATIVES DEL MOMENT

Fins a 1961 la normativa usual era la «Bona Construcció», que s’impartia a l’Escola d’Arquitectura i d’Aparelladors. Eren molt famosos i reconeguts uns tractats de construcció de professors d’Arquitectura (Sr. Basegoda).

L’any 1962 surt la primera normativa pel càlcul d’estructures. Definia les accions a considerar, cosa que suposà un important progrés i l’inici de l’era moderna del càlcul d’estructures. Era la normativa del «Ministerio de la Vivienda», la MV-101, que durarà molts anys i que es transformarà en la norma bàsica «Acciones en la Edificación».

No cal dir que, per als calculistes, la MV-101 fou una fita importantíssima, amen d’un referent segur i clar. D’una vegada per totes es definien els pesos propis dels materials i dels elements constructius, i es fixaven les sobrecàrregues a considerar segons els diferents usos.

A partir d’aquell moment el pes total dels sostres ultrapassava els 550 kg/m². Havien quedat enrere els 350 kg/m², cosa que va suposar un considerable increment del preu de les estructures.

NAIXEMENT DE LA FIGURA DEL «CALCULISTA»

Quin era, llavors, el tipus d’estructura més corrent? Poc a poc es superaven les tradicionals estructures de parets de càrrega fins a fonaments. Per altra part, els medis auxiliars de la construcció progressaven de pressa (excavadores, camions i grues cada dia millors i més potents).

A les obres corrents d’habitatges pràcticament no existia la figura del Calculista d’Estructures. Tot i això solia haver-hi algun enginyer industrial que sobresortia en aquesta especialitat i exercia com a consultor. Però es podien contar amb els dits de una mà.

Socialment era la dècada del naixement de la «societat de consum», de la pluriocupació per pagar les lletres del pis, del 600, la nevera, la rentadora, etc. Comercialment cada dia es valoren més els baixos com a locals comercials i sorgeix la necessitat de pensar en aparcaments on deixar el cotxe. Tot això comporta una tendència a:

1. 1. Fer una o dues plantes soterrades d’aparcament amb estructura diàfana, generalment amb bigues de cantell. Les places d’aparcament eren de
   2 x 4 m amb una minsa normativa al respecte (Neufert).
2. 2. L’estructura de la planta baixa o del altell era un autèntic búnquer, amb unes grans bigues que suporten les parets de càrrega fins a la coberta.

Fins i tot llavors feia respecte veure aquelles parets, no massa ben travades, que suportaven sis i set sostres, les tres últimes de totxana. Sens dubte era una estructura tècnicament poc justificable, lenta i cara; per això durarà pocs anys. Un model d’aquest tipus d’estructura es pot veure a l’edifici d’apartaments a Sant Salvador, el Vendrell, de 1965 (Batalla, Serrano, Sen, Vicens) (fig. 3 a 5).

Durant aquest període surt la figura del «calculista» associada a una especialització normalment de la branca d’enginyeria.

VIDA DEL CONSULTOR D’ESTRUCTURES ALS ANYS SEIXANTA

Encara és difícil viure del càlcul d’estructures. Per guanyar-se una mica bé la vida cal tenir una bona cartera de clients i treballar moltes hores.

Els arquitectes, en general, sentien un cert respecte per l’estructura i normalment seguien els consells de la Facultat i les recomanacions del calculista.

Com era la meva col·laboració amb els despatxos d’arquitectura?

• Podria dir que era un treballador més, sense horari fix i entrada lliure al despatx.
• Algunes vegades tenia una petita dependència individual dins el despatx general.
• Disposava de delineants que prèviament havia seleccionat i convertit en especialistes de projectes d’estructura. En aquest sentit, en Robert Brufau (al despatx de Cruzate-Leach) fou el més clar exponent, i en poc temps ja m’ajudava a fer «crossos».
• El calculista revisava la feina dibuixada que havia entregat anteriorment i aportava més croquis d’elements estructurals i els explicava al delineant
  de torn. Així fins acabar el projecte.
• També actuava con a consultor de la Direcció Facultativa de l’obra.

I dels honoraris, què?

• Jo facturava per hores que es liquidaven cada mes, hagués o no acabat el projecte d’estructura.
• Mai se m’havia ocorregut facturar per m2. No veia cap relació fàcil entre els m² i els honoraris del projecte.
• Normalment cobrava al voltant de 60 – 70 ptes./ hora. Amb aquests honoraris i treballant força es podien facturar unes 12.000 – 15.000 ptes./mes. Tinguem en compte que un oficial de primera guanyava entre 4.500 – 5.500 ptes./mes i jo era un novell: no estava gens malament.

Preus del moment (1960 – 65)

• Una Pepsi-Cola o zarzaparrilla de litre: 1,50 – 2,00 ptes.
• L’entrada al cinema d’estrena (dues pel·lícules):  5,00 ptes.
• El bitllet del tramvia:  1,00 – 0,75 ptes.
• Un Seat Sis-cents:  64.000 ptes.
• Un pis a la perifèria de Barcelona:  350.000 – 450.000 ptes.
• La meva estada en una casa particular (dormir i esmorzar):  1.800 – 2.000 ptes./mes.
• Un dinar normal i corrent:  25 – 30 ptes.

Normatives de càlcul

A part de la MV-101 de 1962 (accions en l’edificació) no hi havia cap altra normativa al respecte.

Bases de sortida pel càlcul d’estructures:

• Qualitat dels materials estructurals:
  • Formigó armat: Rc 180 kg /cm² (proveta cúbica)
  • Acer llis per armar: LE. 2.400 kg /cm²
  •Acer corrugat per armar: LE. 3.200 kg /m² (comunament anomenat Rea 32)
• Coeficients de seguretat:
  • Formigó a compressió: 3 (180/3 = 60 kg /cm²)
  • Formigó a tallant: 3 (180/10/3 = 6,00 kg /cm²)
  • Acer traccionat i comprimit (llis): 2 (2.400/2 = 1.200 kg /cm²)
  • Acer traccionat i comprimit (gravat): 2 (3.200/2 = 1.600 kg /cm²)

Els mètodes de càlcul d’estructures de formigó eren molt conservadors i dispersos. Jo, seguint els consells del mestre, vaig optar per la normativa alemanya «DIN», publicada i esmenada anualment al «Beton Kalender», aquest era el manual de la majoria d’enginyers de CCP.

Crec que el 1964 surten els primers «Cuadernos de estructura» de l’institut Eduardo Torroja de Madrid. El contingut i els autors d’aquesta publicació donaran peu a la primera normativa oficial: la «EH 68».

em una escapada i anem a comprar la «EH 68», que acaba de sortir de la impremta. Després d’una lleugera lectura i comparant-la amb la DIN arribo a aquestes conclusions:

1. Que és molt aventurat el cantell recomanat o indicat de les estructures planes. Els cantells que obtenia amb el meu sistema de càlcul eren entre un 15 i un 20 % superiors als que donava la «EH 68».
2. Referent a la secció d’acer, la «EH 68» donava un 5 % menys de secció.
3. No queda massa clar el càlcul a esforç tallant.
4. La norma DIN és lleugerament més restrictiva, per tant sempre estaré dins la normativa vigent.

No vull canviar allò que el temps ha demostrat que funciona. Però la competència m’obligarà a «passar per l’aro». Recordo que, de tard en tard, trobava en Robert pel carrer, ja fet un bon professional, i sempre em preguntava:

• Ja has deixat la norma DIN? L’EH dóna uns cantells més prims i menys secció d’acer.

Jo, tossut, seguia amb el meu estil.

Quant als cantells, el temps ha demostrat que tenia raó, després de causar força problemes als edificis en forma d’esquerdes. Posteriorment cada normativa que ha anat sortint fa marxa enrere i és més restrictiva referent als cantells de les estructures.

Regalar el càlcul amb la compra de les biguetes

S’està produint un fet que portarà cua: cada dia més professionals del càlcul són tècnics assalariats de cases comercials que subministren materials per les estructures: cassetons, biguetes, etc.

La competència entre les diverses firmes comercials, a la llarga, perjudicarà la tasca del calculista.

El cas més greu es dóna quan alguna firma, en lloc de fer descomptes comercials, regala el càlcul de les estructures. Això fou un cop duríssim pels calculistes lliberals, una devaluació i un descrèdit a la nostra tasca. Ha costat sang i suor superar-ho.

Recuperar el prestigi, tècnica i econòmicament, fou un dels motius i propòsits de la nostra Associació.

1969/70. S’HA DE MODERNITZAR EL SISTEMA DE CÀLCUL

Cada dia que passa es fa més imperiós buscar una solució al procés de càlcul. Les multinacionals Hispano Olivetti, Hewlett Packard i d’altres han posat al mercat un ordinador personal.

El primer es mou entre 300.000 i 350.000 ptes. i va amb targeta perforada i/o magnètica.

La marca americana HP va amb cinta de casset i porta incorporada una impressora tèrmica de 360 línies per minut. El seu P.V.P. és de 975.000 ptes.

L’ordinador tenia una memòria base de 8 kb. Sí, sí, heu sentit bé, he dit de 8 kb i era capaç de fer 1.000 operacions per segon. Un pòrtic de 30 incògnites trigava més o menys una hora. L’ordinador, evidentment, treballava dia i nit.

Amb aquesta astronòmica quantitat de diners es podien comprar dos pisos al comptat. Era una autèntica fortuna.

No existia cap tipus de programa comercial de càlcul d’estructures. La casa ensenyava a programar i cadascú s’havia de fer, o contractar algú que li fes, els programes a mida.

Tot això comportava una despesa no inferior a 150.000 ptes. i tenir l’ordinador al despatx durant un any com qui té un «fl orero», esperant que algun dia funcioni.

Una vegada fets els programes calia provar-los i verificar-los, una tasca d’una durada imprevisible.

En cas contrari no quedava més alternativa que, o seguir fent-ho a mà o fer-se soci d’Indus, que tenien un gran ordinador i oferien un servei efi cient i pràctic de resolució de pòrtics. Allà hi trobava al company García Cabrera que igual entrava dades que soldava alguna peça del monstre pensant, en forma de plafó i amb llums fent pampallugues.

Llavors dubtava sobre quin dels dos pensava més, si l’amic García o la màquina pensant. Ara ho tinc clar: era l’amic García Cabrera. Ell era el pare i el metge de capçalera d’aquell artefacte màgic que ens tenia a tots embadalits.

Definitivament aposto per arruïnar-me i compro un equip «HP 30», el més car i sembla que el millor del mercat. Als voltants de 1972-3 ja funcionava.

Amb el canvi he deixat defi nitivament el càlcul segons el sistema DIN, excepte en emergències.

El 1973/4 surt el llibre «Hormigón armado» de Jiménez Montoya, que representarà una ampliació de l’EH corresponent, crec que la 72, i esdevindrà un llibre de text i de consulta imprescindible per estudiants i professionals.

INICIACIÓ A LA MECÀNICA DEL SÒL

Professionalment tenia una assignatura pendent que ningú m’havia explicat. Cada vegada que devia calcular algun mur de contenció de certa envergadura me’l resolia un enginyer amic meu, i ja en tenia la pipa plena de demanar-li favors. Era necessari estudiar mecànica del sòl. Això no podia continuar d’aquesta manera.

Tampoc acabava d’entendre com es podien calcular correctament uns fonaments sense un estudi del terreny. Jo, en obres importants, acostumava a aconsellar l’estudi del terreny.

Sempre estaré agraït a Losan per les facilitats que em va donar per poder viure de prop els assaigs dels terrenys i de l’ajut dels seus tècnics, en especial al Sr. Albaigés (eccp) i al Sr. Mascarenyes, un geòleg de cap a peus.

Sempre he procurat seguit els seus consells i he de manifestar que, en aquest camp, he fet obres molt importants i mai he tingut cap relliscada digna de ressaltar.

Un dels comptats ensurts me’l donà un terreny pissarrós, un terreny dels més traïdors, que girava descrivint cercles de lliscament. Em va amargar un cap de setmana, ja que l’enginyer assessor en aquesta matèria era a Vigo i no tornava fins al dilluns. Fou un fet singular que, de la mateixa manera que es produeix, s’atura quan hi ha equilibri al punt de gir.

Un altre cas complicat, d’argiles expansives, el vaig tenir a Valldoreix. Sabedor dels problemes teòrics que podia donar el terreny vaig posar-ho en coneixement de la D.F., que mai va prendre seriosament les meves observacions perquè comportaven unes despeses no previstes. Era una urbanització tancada d’habitatges unifamiliars. La broma va costar cara.

Tots aquests coneixements de mecànica del sòl em serviren per confeccionar programes específics que després esdevindran tremendament útils.

La necessitat imperiosa de construir més soterranis quedava limitada per la tècnica. Encara no havien sortit al mercat les màquines pantalladores. Les màquines de pilons, en la majoria dels casos, comportaven més inconvenients que avantatges.

Calia superar el mur tradicional per cales que, amb lentitud, perill i dificultats permet fer tres soterranis.

Un dels primers fruits dels estudis de Mecànica del sòl fou un sistema de fonaments oblidat des de l’era del romans. Ells ho feien amb pedra i calç viva: però jo emprava formigó en massa.

PANTALLES DE FONAMENTS (1975)

Són pantalles de formigó en massa coronades amb una biga armada, encastades al terreny i que treballen per fregament i punta. Podria ser una variant dels pilons.

L’excavació és obligat fer-la amb una excavadora de «almeja».

Tot això, que avui sembla tant senzill, m’arribà a causar un veritable problema. Teòricament tots els consultats estaven d’acord que el sistema era vàlid; però ningú ho feia ni tampoc es podia assajar. M’aterrava pensar que, posat en pràctica, es mostrés algun vici que el fes no tant sols inútil si no també perillós. Podria ser un punt negre en la meva professió.

Arriba l’ocasió.

Una obra d’alt standing a Pedralbes que està afectada per una riera. Un arquitecte jove, Jordi Canals (e.p.d.), que el poso al corrent del tema, l’entén perfectament i creu en el sistema. El sistema constructiu va agradar a la constructora, que el va emprar de tant en tant. Tot va anar perfecte, cap problema.

Dos dels compradors il·lustres dels pisos foren Rinus Michels i Johan Cruyff, en la seva millor època. A partir d’aquest moment, en terrenys de menys de 2 kg /cm², ja projectava fonaments de pantalles. Un sol cas va presentar problemes: uns llentillots de llims disposats erràticament varen assentar més del previst.

MURS PANTALLA

Foren la solució adequada per facilitar la construcció o el nombre de soterranis. Es presentaven tres alternatives:

1. Encastats al terreny. Limita l’alçària dels murs, sobretot entre mitgeres.
2. Encastats al terreny i travats per la part superior. La trava superior dificulta el moviment de la maquinària i del personal per l’obra.
3. Cosits al terreny. La millor opció si compta amb el beneplàcit de les OO.MM. dels Ajuntaments.

La tècnica de cosir el mur al terreny d’entrada fou tolerada i més tard crec que expressament prohibida per l’Ordenança Municipal de Barcelona. Si s’emprava en alguna obra i algú ho denunciava tenies totes les de perdre.

Finalment crec que es va legalitzar d’una forma definitiva quan, en la nova seu de la Diputació situada a la Diagonal/Rambla de Catalunya, empraren aquesta tècnica al construir els soterranis.

Donada la incertesa de l’acceptació dels tirants i els problemes que havien creat en edificacions veïnes, calia trobar doncs una solució alternativa.

ESTRUCTURA DE TORRE

Jo vaig desenvolupar i construir, en diferents casos i obres, la tècnica de l’estructura de torre aprofitant les característiques dels pilars estructurals.

D’entrada era una solució més aviat lenta, que calia planificar molt clarament perquè, en cas contrari, podia haver-hi seriosos problemes de tot tipus. Per tant, en aquest cas, s’acompanyava sempre d’una memòria del procés constructiu.

La complexitat d’alguns projectes meus foren publicats per la revista «Económicas». L’obra del carrer Urgell 94-100 (fig. 6), la de Santaló/Via Augusta/Descartes (club de tennis Turó) i la de la plaça Urquinaona/Ronda Sant Pere es publicaren al voltant de 1975/6.

Edifici a Santaló/Via Augusta/Descartes (set soterranis)

L’Ajuntament ens va prohibir expressament fer ús dels ancoratges. Si a aquest fet s’hi afegeix el problema de les inundacions a la via del tren de Sarrià i la presència d’un nivell freàtic en aquella zona que puja cada dia, fàcilment deduirem que el problema era de molta envergadura. L’expectació era màxima.

Curiosament va haver-hi un senyor que, més o menys cada setmana, venia a fotografiar l’obra. Mai hem pogut saber qui era (fig. 7 a 9).

Edifici a la Plaça Urquinaona/Ronda de Sant Pere

Aquesta obra va ser publicada per la mateixa revista en el seu número de maig de 1977.

L’estructura la va calcular en Vicenç Moya, company i soci de l’ACE. Els fonaments i murs de contenció els vaig calcular jo (fig. 10 a 15).

DIFERENTS MODELS I PATENTS DE MATERIALS ESTRUCTURALS

Vaig dissenyar i patentar diverses peces per a estructures.

Les més representatives foren el Reti-pla i el Retifiligran, a més de peces especials lleugeres per sostres unidireccionals.

Vaig impulsar els sostres unidireccionals tant a Barcelona com a Santander, Alacant i Burgos, on tenia despatx associat amb tècnics locals.

HA QUEDAT AL TINTER…

• Que he dedicat molt temps de la meva professió a estudiar, ensenyar, innovar i a estar al dia; però mai he deixat de calcular. Aquest temps invertit no m’ha donat calers; però sí molta satisfacció interior que per mi és el més important de la vida.
• Que he tingut la sort de gaudir de la professió, de tenir bons col·laboradors i molts amics als que sovint no he presentat factura i m’han pagat amb presents i la seva amistat. En aquest sentit em considero un tipus afortunat.
• Que no m’he cansat mai d’ensenyar el que sé, a qui ha volgut aprendre. He intentat tornar allò que varen donar-me molt desinteressadament.
• Altres aspectes de la meva vida professional són:
  – Vaig donar assessorament constructiu a una important constructora i promotora de Barcelona (s’opta per separar l’estructura de la paleteria). Allà formava personal i tenia un centre de càlcul propi.
  – Vaig adquirir una llarga experiència en direcció d’obres d’estructura. El contacte amb el personal de les obres m’ha ensenyat i enriquit. M’ha fet madurar i ser més comprensiu.
  – He vist com calia millorar la representació dels plànols per ser més segurs i efectius. Vaig comprendre que el destinatari principal dels plànols és el de la boina i les estenalles, no pas els del casc blanc.
  – Vaig fer i publicar estudis i articles diversos sobre formigons amb àrids lleugers i armats.
  – La crisi dels anys 80 em portà a estudiar a fons diferents tècniques d’energia alternativa: diferents sistemes de captació d’energia solar per aigua calenta sanitària, climatització de piscines amb energia solar, etc.
  – Em vaig especialitzar en aïllaments i condicionaments acústics i tèrmics d’edificis.
  – Des del 1987 sóc membre de l’ACE i component de la Junta Directiva. He sigut impulsor de la Normativa de Control Intern i més tard Vocal de Control Intern de Qualitat. La qualitat dels nostres projectes ha pujat molt des d’aleshores fins ara.
• I un sac ple d’anècdotes de tota mena viscudes durant aquests 42 anys, que per mi són vivències, i pels oients, «batalletes». Però tot és qüestió de temps.

He treballat molt perquè m’ha agradat la meva professió, i sempre he procurat avançar-me als esdeveniments, fet que m’ha comportat algun que altre desengany i cremar energies en excés. Moltes vegades he picat sobre ferro fred; però jo creia que era el meu deure fer-ho.

Bé, moltes gràcies a la Junta Directiva i a tots vosaltres per les atencions i honors que m’heu dispensat. Us desitjo a tots que gaudiu de la nostra professió com jo ho he fet durant aquests 42 anys.