EDITORIAL – LA RESPONSABILITAT DELS CONSULTORS D’ESTRUCTURES DAVANT LA CRISI CLIMÀTICA

LAUREÀ MIRÓ

La nostra societat comença ja a patir les conseqüències del canvi climàtic produït pel fet d’haver sobrepassat amb escreix les nostres possibilitats de creixement, i a les properes dècades ens haurem d’enfrontar a una crisi
de la nostra civilització de proporcions difícilment concebibles. La nostra voracitat sobre el medi natural no té límit, i no som conscients que el nostre benestar —i la nostra supervivència mateixa— depenen totalment de la biodiversitat existent a selves, muntanyes, mars i sabanes. Estem rodejats d’una miríada d’éssers vius meravellosos que tractem amb total desconsideració, ignorant tot interès o necessitat que no sigui estrictament humana,
i ens hem llançat a una espiral consumista i de comoditats que està basada en la destrucció de l’espai que compartim amb la resta d’espècies.

Tot i que ens costi d’acceptar, no serà possible mantenir el tren de vida que duem als països desenvolupats, i haurem d’admetre que la nostra mobilitat, la nostra dieta i la nostra manera de produir i consumir béns hauran de canviar radicalment. Per descomptat, la nostra forma de construir edificis i de viure en ells també haurà de patir canvis cabdals.

En aquest sentit, els consultors d’estructures tenim una especial responsabilitat. El 8 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle són produïdes per la fabricació de ciment, i els requeriments energètics de la producció d’acer, fins i tot tenint en compte la part que actualment es recicla, són inassumibles. Som un tipus de professional que, si bé no participem directament en la presa de decisions sobre quines inversions en edificació o infraestructures s’han de fer, sí som responsables del disseny de les estructures que s’executen. Les nostres decisions i, especialment, els nostres consells a la resta d’agents de la construcció, poden marcar un acusat fet diferencial en la sostenibilitat de les obres. A nosaltres se’ns escolta, i la nostra opinió es pren molt seriosament per part de projectistes, promotors, propietaris i administracions públiques i, en els temps que ens ha tocat viure, això implica una important responsabilitat.

En primer lloc, hem de tenir present que, independentment dels molt lloables esforços de la indústria per a produir d’una forma més sostenible, s’ha de construir menys. Recordo que durant la crisi energètica dels anys 70 es
va engegar una campanya publicitària institucional sota el lema «Aunque usted pueda pagarlo, España no puede», i crec que hauríem de recuperar el seu esperit: encara que ara per ara es pugui pagar, el planeta no pot assumir cap nova construcció que no sigui estrictament imprescindible. Aquest criteri, que a priori pot semblar que va en contra dels interessos de la nostra professió, és en realitat una oportunitat apassionant: el nostre parc d’edificacions i infraestructures és tan extens que hauríem de ser capaços d’anar-lo adaptant, rehabilitant i reutilitzant tant com sigui possible. Qualsevol enderroc hauria de ser considerat un fracàs col·lectiu, tret que estigui plenament justificat des d’un punt de vista social i mediambiental. Els consultors d’estructures hauríem de tenir una formació el més àmplia possible en rehabilitació i gestió de les estructures existents, i d’aquesta forma poder aconsellar amb coneixement de causa sobre les alternatives reals a qualsevol enderroc i reconstrucció, així com per facilitar les modificacions o alteracions (raonables) que resultin necessàries en edificis existents.

Un altre aspecte, en el que els consultors d’estructures hauríem de tenir la ment oberta i reciclar-nos formativament, és en relació a les tipologies d’estructura més sostenibles. Si bé cada cop hi ha més solucions tecnològiques a les que hauríem de prestar la màxima atenció, no hem d’oblidar que els sistemes constructius tradicionals sovint ja eren molt més sostenibles que els actuals, com ara la construcció amb voltes, fusta o amb parets de fàbrica, pedra o fins i tot terra. No està de més aprendre de com construïen i vivien els nostres avis i, potser, podríem fins i tot obrir el debat de fins a quin punt seria factible reduir les prestacions actuals que no afecten la seguretat o l’eficiència energètica; com per exemple, les relatives a deformacions o vibracions.

Sovint, però, haurem de resoldre estructures convencionals de formigó o acer per a edificacions de nova planta, i hauríem d’estar preparats per a tractar també aquests casos amb el màxim respecte mediambiental possible. Tots nosaltres hem adquirit experiència i coneiement en estalviar costos per als nostres clients i, en gran mesura, això significa un ajust del consum de mate rials que afavoreix la sostenibilitat. Però hauríem d’anar més enllà i ser capaços de valorar explícitament les repercussions mediambientals que presenta cada tipologia estructural, cada disseny concret, cada element constructiu. Només d’aquesta manera podrem posar en valor, per exemple, una reducció de materials a costa d’un increment de mà d’obra o l’elecció d’una determinada tipologia davant d’una altra de cost semblant o lleugerament superior, evidentment sempre de forma honesta i transparent. En aquest sentit, hauríem d’aprendre a realitzar anàlisis bàsiques del cicle de vida d’una estructura i de la quantitat de gasos d’efecte hivernacle que aquesta suposa, de forma que puguem comparar diferents solucions i aconsellar els nostres clients sobre les opcions menys lesives.

El repte que tenim al davant com a societat és majúscul i, a hores d’ara, les accions a emprendre haurien de ser immediates i contundents. Si tots ens hi posem, no obstant, aconseguirem esmorteir el cop.