CONNEXIONS A POSTERIORI D’ARMADURES EN FORMIGÓ

NOU MÈTODE DE CÀLCUL SEGONS INFORME TÈCNIC TR 069 DAVANT DEL DE LA NORMA EC2, PART 1-1

JOSÉ MARIA GUILLÉN
Responsable tècnic de Fischer Ibérica, S.A.U.

Grupo Fischer: Grup multinacional de desenvolupament i fabricació d’elements d’ancoratge i sistemes complexes de fixació i suport de plaques fotovoltaiques i d’instal·lacions de conducció de fluids, façanes ventilades i protecció passiva contra incendis. A més a més de les seves activitats de fabricació a I+D. Fischer desenvolupa una amplia activitat en grups de treball en organismes per la elaboració de textos normatius i de idoneïtat tècnica.

CONNEXIONS DE BARRES CORRUGADES A POSTERIORI

Les connexions a posteriori amb barres corrugades, instal·lades amb resina d’injecció han demostrat la seva eficàcia al món de la construcció en un passat recent i ara mateix s’estan utilitzant tant en nova edificació com en rehabilitació d’edificis existents. Les aplicacions típiques inclouen la connexió de nous murs a murs existents, lloses de forjat o soleres de formigó i ampliació de fonaments, així com el tancament d’obertures en forjats existents.

Dimensionat previ segons EC2, part 1-1

Durant molt de temps, el dimensionament de les connexions a posteriori amb barra corrugada a través de sistemes d’injecció de resina s’efectuava d’acord amb la normativa del formigó armat, de manera semblant a les barres embegudes rectes, cosa que tenia les seves limitacions. Aquest procediment de dimensionament estava particularment limitat en termes de tensió d’adherència. A més d’això, les ETE basades en EC2, part 1-1 per a barres en connexions rígides, estipulaven de manera inequívoca que havia d’existir un solapament amb l’armadura de l’element de formigó existent. Els calculistes van intentar de vegades utilitzar la resistència a la tracció del formigó, d’acord amb la teoria d’ancoratges (EC2 part 4) per ser capaços de fer aquestes operacions sense necessitat de solapament. De totes maneres aquesta combinació de teories d’ancoratges i d’armadures no està permesa per l’EC2, part 1-1 o part 4. D’acord amb normes anteriors, les connexions rígides sense juntes solapades no quedaven cobertes com a connexions a posteriori per les exigències de la normativa existent, la qual cosa significava que calia un nou mètode de dimensionament.

Introducció de l’informe tècnic TR 069

A partir d’octubre del 2019, el TR 069 va permetre el dimensionat de connexions a posteriori rígides, que no necessitaven juntes amb armadures solapades. El nou mètode de dimensionament cobreix connexions rígides sotmeses a càrregues estàtiques i quasi estàtiques.
El concepte de dimensionament TR 069 també cobreix tant estats límit últims com de servei. Les aplicacions típiques inclouen connexions rígides, resistents al moment flector, tals com a pilars sobre fonamentació i bigues a pilars. La justificació corresponent es realitzarà d’acord amb TR 069: límit elàstic de l’acer, trencament del con de formigó i fallida per fissuració de l’adherència. La mínima profunditat d’ancoratge segons EC2, part 1-1 també haurà de ser considerada. És essencial per a això disposar d’una ETE vàlida per a la resina que serveixi de pont entre la barra corrugada i el formigó, perquè es pugui complir amb la verificació d’acord amb TR 069. L’ETE també confirma la qualificació del sistema d’injecció a termes de resistència a la fissuració de l’adherència.

ARMADURES EN ESTRUCTURES EN FORMIGÓ (Des de la seva aparició fins a les connexions a posteriori)

Tant a ponts com a túnels, la construcció de cèrcols i fonaments, així com lloses o murs ofereix un ampli camp d’aplicació a la instal·lació d’armadures. Això és atès sobretot al fet que la resina, comparada amb el formigó en massa, presenta no només una alta resistència a compressió, sinó també a tracció. A causa d’això es poden fer estructures de formigó sotmeses a tracció i flexió amb formigó armat.

La primera vegada que es va emprar acer com a complement resistent del formigó va ser a mitjans del segle XIX, quan el jardiner i empresari francès Joseph Monier ho va provar construint unes jardineres de formigó per transportar tarongers.

En comprovar que els recipients de formigó en massa no proporcionaven prou estabilitat, va afegir una malla metàl·lica, sobre la qual va abocar el formigó. Aquest està considerat com el naixement del formigó armat.

El formigó armat avui

Encara avui l’armat del formigó el trobem en forma de barres corrugades i malles d’acer encastades i instal·lades abans de l’abocament del formigó. Per això, el calculista haurà de considerar la transmissió de forces de l’estructura i adaptar-ne l’armadura necessària. A l’armadura que es muntarà, les zones on l’armadura finalitza i on s’hauran de connectar, adquireixen una importància especial. Els ancoratges finals i els solapaments s’han de comprovar d’acord amb això.

CONNEXIONS A POSTERIORI AMB BARRA CORRUGADA

(Estat actual a la pràctica)

Les modificacions constructives a posteriori produeixen sovint un canvi en el sistema estàtic, per al qual les armadures existents no estan preparades.

Les armadures que falten per al nou sistema estàtic s’han d’afegir. En aquests casos, una prolongació resistent de l’armadura només és possible amb una despesa considerable, i queden a la vista les armadures de l’element constructiu existent. Es fan necessàries demolicions parcials d’alt cost econòmic i temporal quan la prolongació de l’armadura no ha estat considerada en fase de projecte, a través d’una connexió doblegada, ancoratges de connexió amb rosca interior o altres connectors de barra corrugada.

Els danys produïts a les barres existents de connexió poden venir del trànsit a peu d’obra, per exemple. Les barres, un cop doblegades, no poden tornar a la posició inicial, ja que les deformacions plàstiques reduiran considerablement la capacitat portant de l’acer. Les barres que poden suposar una molèstia durant la construcció haurien d’ancorar-se més endavant a la seva posició. Per tot això hi havia un gran interès en la possibilitat de fixar esperes fiables a posteriori, amb una càrrega de treball raonable i una base de càlcul vàlida. Les connexions a posteriori de barres corrugades amb certificat han constituït des de la seva aparició la solució definitiva per a aquests casos. Al llarg de les darreres dècades aquest tipus de connexions han esdevingut part essencial dels projectes de construcció. Les aplicacions més típiques inclouen la connexió de nous murs a altres existents o  a lloses de forjat; ampliacions de fonamentació i tancament d’obertures de forjat.

CONNEXIONS A POSTERIORI

(Limitacions d’ús d’acord amb EC2, part 1-1, dimensionat segons EC2, part 1-1)

Per a les connexions d’armadures a posteriori, es consideren les normes de la construcció en formigó armat. El dimensionament es fa d’acord amb la part 1-1 de la norma EC2. Els sistemes d’injecció de resina utilitzats a aquest efecte necessiten una Avaluació Tècnica Europea (ETE), encara que pel que fa al dimensionat, fins no fa gaire aquest s’havia de fer sempre d’acord amb EC2, part 1-1. El dimensionat de connexions a posteriori amb barra corrugada, mitjançant sistemes d’injecció amb resina es fa de forma anàloga al de les barres rectes encastades en formigó.

Limitacions concretes d’ús

Mitjançant aquest procediment, la normativa de dimensionament també queda limitada pel que fa a la tensió d’adherència f_bd. Principalment les barres corrugades poden quedar adherides amb solapament amb l’armadura existent o sense. D’una banda, es tracta d’un ancoratge químic clàssic, de l’altra, tenim els solapaments així anomenats, és a dir, la trajectòria coincident de l’ancoratge de l’armadura a posteriori amb l’armat existent, perquè totes dues funcionin conjuntament com un element continu. L’EC2, part 1-1 prescriu explícitament solapaments amb l’armadura preexistent a l’estructura original per a les connexions en unions que transmetin moments. Renunciar a l’encavalcament, si per exemple mitjançant la teoria d’ancoratges la capacitat portant del formigó fos suficient, no seria admissible d’acord amb EC2, part 1-1. Només segons EN 1992-4 (utilitzant també la teoria d’ancoratges) aquestes connexions serien admissibles en una disposició limitada a un nombre màxim de 3×3 = 9 ancoratges. Més endavant insistirem en aquest punt.

Quan és obligatori transmetre moments en una connexió a través de barres corrugades solapades, els calculistes es troben amb una sèrie de reptes de tipus pràctic: per una banda, han de treballar dins del petit marge de la norma i, alhora, considerar l’economia i la seguretat a peu d’obra.

Panoràmica de les limitacions de les connexions a posteriori de barra corrugada, d’acord amb EC2, part 1-1

El dimensionament de connexions a posteriori d’acord amb 1992-1-1 es fa de manera anàloga a la d’una barra corrugada recta embeguda directament al formigó.

Per construir una connexió resistent a la flexió es pot fer necessari un increment considerable dels costos i els temps de producció.

Profunditats d’ancoratge molt grans, no realistes, ja que en connexions a posteriori només es poden instal·lar barres rectes sense ganxos o patilles.

Figura 1. Representació esquemàtica de l’ancoratge d’un pilar a una fonamentació incloent-hi connexió amb l’armadura preexistent

Figura 2. Representació esquemàtica de l’ancoratge d’un pilar a una fonamentació sense connexió amb l’armadura preexistent.

OBSTACLES A PEU D’OBRA

De vegades les connexions amb barra corrugada no estan situades al lloc correcte, o bé, falten per complet. Això és degut, entre altres coses, a modificacions fora de projecte, o bé a errors d’execució. Si ho voleu corregir d’acord amb la norma EC2, part 1-1, s’haurà de buidar la zona de la connexió i realitzar nous ancoratges, per aconseguir un solapament d’acord amb la norma.

Fins ara no era possible fer connexions resistents a flexió sense solapament amb l’armadura existent, d’acord amb la normativa.

Algunes particularitats del projecte de connexions a posteriori

Tal com hem dit anteriorment, el dimensionat de connexions a posteriori d’acord amb el EN 1992-1-1 es realitza de la mateixa manera que el de barres corrugades embegudes en formigó. De tota manera, només podem considerar barres sense ganxos o patilles. Tampoc no és possible la fixació a posteriori de malles.

Això ens porta a profunditats d’ancoratge excessives per a les barres. Bàsicament l’execució de connexions a posteriori amb resina d’injecció només es pot fer amb personal qualificat. A Alemanya és obligatori que els operaris que realitzin aquests treballs i l’empresa a què pertanyin estiguin acreditats a aquests efectes.

Figura 3. Fins no fa gaire, l’àrea de connexió havia de ser buidada abans de connectar la nova armadura, perquè es pogués transmetre el moment flector d’acord amb EC2, part 1-1, la qual cosa implicava un considerable cost econòmic i de temps.

Errors típics en l’execució de connexions de barres corrugades a posteriori:

· L’armadura existent no coincideix amb la que correspon per càlcul.

· El personal a peu d’obra no està prou qualificat.

· Durant la perforació l’armadura existent va quedar malmesa.

· La junta de trobada entre formigons no és prou rugosa.

· La perforació no s’ha netejat correctament.

· Durant l’ompliment de la perforació, hi han entrat bombolles d’aire dins la massa de resina.

CONNEXIONS DE BARRES CORRUGADES A POSTERIORI D’ACORD AMB INFORME TÈCNIC TR 069

Introducció

En nova construcció es realitzen connexions encastades de murs, forjats o suports mitjançant barres corrugades a L o a U en emplaçaments definits exactament.

Hi ha necessitat de connexions encastades formigó-formigó?

Dos exemples pràctics: als ETE per a connexions a posteriori d’acord amb EC2, part 1-1, només estan contemplats els suports sotmesos a compressió si no hi ha empalmament amb l’armadura existent. De totes maneres, les construccions d’aquest tipus poques vegades es donen a la realitat. En cas que una columna requereixi una connexió encastada, amb transmissió de moment flector, l’acció d’un ancoratge és insuficient: cal solapar amb l’armadura existent d’acord amb EC2, part 1-1.

Un altre exemple seria que les regulacions específiques de EC2, part 1-1 només cobreixen connexions articulades forjat-mur. Això ens porta a uns camps molt limitats per als enginyers estructurals.

El nou Informe Tècnic de l’EOTA¹ (TR 069) permet el dimensionament de connexions a posteriori encastades, que no requereixen solapament amb l’armadura existent.

¹ Organització Europea per a la Idoneïtat Tècnica.

Barres que falten en una junta amb solapament

Si no hi ha cap armadura prèvia que es pugui utilitzar per solapar les noves barres, els calculistes han de recórrer a la teoria d’ancoratges (EC2, part 4) a causa de la manca d’alternatives que avui tenim. Això no té problemes, atès que aquesta aproximació difereix per complet de la teoria d’armadures (EC2, part 1-1), totes dues en termes de direcció de càrregues i mecanisme de distribució de càrregues, així com el recobriment mínim de formigó i les profunditats d’ancoratge admissibles. En vista de tot això, hi ha un risc d’aplicar ambdues teories de manera incorrecta. Es tindran en compte les deformacions esperables.

EL NOU MÈTODE DE DIMENSIONAT DEL TR 069

Estructura i contingut.

Sobre la base del mètode segons EC2, part 1-1, fins ara era possible fer connexions a posteriori de barres corrugades, així com connexions articulades a partir d’ancoratges finals. Amb el nou Informe Tècnic TR 069 de l’EOTA, ara i dins de l’àmbit de la UE, també es podran fer connexions encastades a partir d’ancoratges finals, que no requereixin solapament amb l’armat existent.

Les noves aplicacions derivades d’aquests canvis es poden classificar en tres grups:

1. Columna o mur a fonaments o llosa.

2. (Terra) llosa o biga/bigueta a mur.

3. Biga o bigueta a columna.

Camps d’aplicació del TR 069

El procés de dimensionament descrit al TR 069 és aplicable a connexions encastades subjectes a sol·licitacions estàtiques i quasi estàtiques. Accions sísmiques o de fatiga, així com exposició al foc, no estan contemplades en aquest document.

Aquest informe tècnic cobreix tant estats límit últims com de servei.

La distribució local de la càrrega en elements de formigó es verifica mitjançant TR 069, mentre que l’evidència de la transmissió de càrregues a l’element s’ha de considerar separadament mitjançant EN 1992-1-1.

Més enllà, els dimensionats mitjançant TR 069 només consideren forces a tracció. S’haurà de preveure l’evidència contra la fallida de l’acer, el con de formigó i el trencament per fissuració de l’adherència. Les forces a tallant tendeixen a ser transmeses a través de la rugositat de la superfície a banda i banda de la junta de formigó.

Concepte de dimensionament d’acord amb TR 069

El valor de càlcul resultant de la resistència Rd segons TR 069 s’obté de les capacitats portants dels tipus de fallida individuals (acer, formigó i fissuració). La mínima capacitat de càrrega és rellevant.

R_d ≤ min(N_Rd,y; N_Rd,c; N_Rd,sp)

Aquesta haurà de correspondre com a mínim al valor de càlcul de l’acció E_d.

E_d ≤ R_d

Figura 6. El concepte de dimensionament descrit al TR 069 cobreix molts tipus d’aplicació, incloent-hi connexions rígides de columnes a fonamentació (figura de l’esquerra) i bigues sobre una columna (figura de la dreta).

EL NOU MÈTODE DE DIMENSIONAT TR 069

Diferències amb EN 1992-1-1

L’informe tècnic TR 069 permet el dimensionament de connexions resistents al moment flector amb barres corrugades fixades a posteriori.

Tot i així, el sistema d’injecció haurà de demostrar la seva idoneïtat de manera explícita, basant-se en el document d’avaluació tècnica europea EA 332402.00-0601.

Una altra diferència entre TR 069 i EN 1992-1-1 És que el nou mètode de dimensionament regula les diferents categories de resistència del formigó entre C20/25 i C50/60. Com a conseqüència, no es poden dimensionar amb TR 069 connexions en formigons de baixa resistència, com ara C12/15 o C16/20.

El principal valor afegit del nou mètode de dimensionat rau en el fet que no cal cap solapament amb una armadura existent per transmetre la càrrega a l’estructura original. El mecanisme de distribució de la càrrega s’obté a partir de la resistència a la tracció del formigó, com passa amb la teoria d’ancoratges. L’evidència de trencament del con s’ha de considerar a través d’un càlcul. Un altre nou aspecte aportat pel TR 069 és que reconeix el comportament a fissuració de l’adherència de les barres d’armat embegudes. El recobriment de formigó juga un paper significatiu en la verificació de la sentència per fissuració de l’adherència en termes de capacitat portant.

Les barres d’armat amb un recobriment escàs mostren una tensió d’adherència clarament inferior, així com una fractura fràgil més probable que en el cas de disposar d’un recobriment més gruixut. Això és degut a la fissuració del recobriment de formigó en elements on aquest és molt prim. Les barres amb un recobriment de més gruix fallen per pull-out.

Dimensionat i verificació segons TR 069

Mentre que EC2 part 1-1 reconeix la transmissió del tallant a través de les barres, basada en la quantia d’armat, no és el cas amb el TR 069.

El dimensionat d’acord amb TR 069 té els seus avantatges, comparat amb el basat en EC2 parteix 1-1 en els casos:

·Recobriments de formigó de gran gruix

·Gruix mínim de l’element de formigó, fet que implica profunditats d’ancoratge reduïdes

·No requereix armat preexistent

Figura 7. Comparació de valors de disseny de tensió d’adherència depenent de l’espessor de recobriment de formigó existent per a barres encastades o ancorades a posteriori, tant segons EC2 com segons TR 069.

EL NOU MÈTODE DE DIMENSIONAT TR 069

Dimensionant connexions rígides a posteriori

Tal com hem esmentat anteriorment, en el passat era possible crear connexions rígides de barres corrugades, sempre que hi hagués un solapament amb l’armat existent a l’estructura original, cosa que sovint ens portava a grans profunditats d’ancoratge.

De tota manera, ancoratges finals sense solapament només es podien verificar si no existien forces axials a la barra al punt de la connexió.

Per primera vegada a la història, TR 069 ara ofereix l’oportunitat de crear connexions rígides a posteriori amb barra corrugada i sense necessitat d’una armadura prèvia a què ens puguem solapar. Això ha estat possible gràcies a una combinació de la verificació per EN 1992-1-1 (Teoria d’armadures) i EN 1992-4 (Teoria d’ancoratges). Aquesta verificació queda il·lustrada en una panoràmica a la taula 1.

Usant la resistència a la tracció del formigó

És possible utilitzar la resistència a tracció del formigó fins a les darreres conseqüències i aplicar-la en el dimensionat d’acord amb TR 069, així com segons EN 1992-4. Per evitar trencaments fràgils a la verificació segons TR 069, es recomana que la profunditat d’ancoratge sigui la necessària perquè el límit elàstic de l’acer sigui la forma de fallida.

A més de la comprovació del límit elàstic de l’acer segons TR 069, també s’haurà de comprovar la decisió del con de formigó, així com la fissuració de l’adherència. La profunditat mínima d’ancoratge d’acord amb EC2 part 1-1 haurà de ser verificada. Els sistemes d’injecció de resina qualificats a través d’un ETE rellevant són necessaris per evitar la comprovació d’acord amb el TR 069. L’EAD 332402-00-0601 estipula els assajos necessaris amb aquest propòsit.

Limitacions d’aplicació del TR 069

El nou Informe Tècnic TR 069 no cobreix de manera explícita la transmissió de càrregues als elements de formigó existents, així com la transmissió de tallants. Aquests darrers hauran de transmetre’s a través de la rugositat de la superfície entre formigó nou i formigó antic o a un suport directe, per exemple i haurà de ser verificat. És així com la verificació de la distribució de la força local es compleix i es determina la profunditat d’ancoratge necessària.

EL NOU MÈTODE DE DIMENSIONAT TR 069

Consideració de la teoria de fissuració de l’adherència

La força a tracció a la barra corrugada i la transmissió a través de la resina injectada al formigó circumdant origina forces de fissuració al formigó. Això és degut a les forces desviades, causades per la barra i els seus ressalts al formigó. Si no hi ha armat per suportar les forces de fissuració, això s’haurà de tenir en compte al dimensionat. Les forces de fissuració normalment són rellevants en ancoratges a prop de la vora (recobriment de formigó escàs) en particular.

Figura 8.Barres corrugades B500 a peu d’obra

La comprovació de la decisió per fissuració d’adherència està prevista amb aquest propòsit, que calcula la tensió d’adherència per fissuració τ_Rk,sp a la superfície de la barra corrugada dins del formigó.

Els factors per a la resina d’injecció aplicada consideren la resistència del formigó, el diàmetre de la barra, el recobriment de formigó de l’armat transversal, així com la tensió a compressió, perpendicular a l’eix de la barra i la profunditat d’ancoratge al càlcul de τ_Rk,sp. Aquests factors han estat determinats individualment per a cada sistema, requerint certificat les barres corrugades a posteriori en connexions rígides, cosa que es pot trobar a l’ETE (Avaluació Tècnica Europea) de cada producte.

La tensió d’adherència per fissuració queda limitada per la tensió d’adherència general τ_Rk,ucr per a formigó no fissurat. Això assegura que la capacitat de càrrega de la connexió rígida no superi la capacitat portant d’un ancoratge.

Després de la verificació de la profunditat d’ancoratge necessària per fallada del con de formigó i per fissuració de l’adherència, cal fer un test per assegurar que la profunditat d’ancoratge determinada no és inferior a la profunditat d’ancoratge mínima l_b,min d’acord amb EN 1992-1-1. Això compleix la verificació de la distribució local de la càrrega. La transmissió de la càrrega de la connexió rígida a l’element de formigó preexistent s’ha de comprovar separadament de manera similar a la teoria d’ancoratges (EN 1992-4).

Components de la decisió per adherència

La fallida per adherència es pot dividir en fallida per fissuració, en altres paraules, fallida causada per trencament del formigó (en recobriments prims de formigó) i fallida a tallant (cizalladura de les mènsules de formigó a gran distància de la vora) amb el consegüent lliscament de la barra.

TR 069 permet als calculistes fer la comprovació d’una connexió rígida amb barra corrugada amb una profunditat d’ancoratge relativament baixa (per tant, també en elements relativament prims) i sense connexió amb l’armat existent.

Figura 9. Si s’incrementa el recobriment de formigó o la distància a la vora, la fallida per fissuració (figura a l’esquerra) d’una barra corrugada encastada es transmet com a fallida a tallant (figura a la dreta). Si les barres d’armat estan ancorades prop de la vora o amb un escàs recobriment de formigó, això altera el comportament a la fissuració d’adherència. Això queda reflectit ara a la verificació d’acord amb TR 069.

Font: Alexander Lindorf (2011): Fallida d’adherència en formigó armat sota tensió transversal.

COMPARACIÓ DELS MÈTODES DE DIMENSIONAT

Avui dia les connexions de barres corrugades a posteriori es poden fer per a nombroses aplicacions d’acord amb EC2. Una profunditat d’ancoratge relativament escassa sovint és suficient, sobretot quan es tracta de tancar una obertura en una llosa de forjat. Els punts a aclarir inclouen si hi ha càrregues a tallant i traccions addicionals, o una connexió amb transmissió de moment (rígida) o bé si hi ha una armadura contínua a l’element existent.

Aquests aspectes afectaran l’elecció del mètode de dimensionament que triarem.

Teoria d’armadures

Les càrregues que actuen sobre les barres d’armat instal·lades a posteriori es transmeten al formigó armat a través del solapament amb les barres existents. En aquest cas les barres a posteriori es consideraran com a barres encastades prèviament. D’acord amb la teoria d’armadures (EN 1992-1-1), les barres d’armat es poden ancorar a posteriori amb i sense solapament amb l’armadura existent.

Teoria d’ancoratges

La norma EN 1992-4 només utilitza la resistència a la tracció del formigó. Les tensions d’adherència sonen substancialment més grans que les que tenim d’acord amb la teoria d’armadures i les profunditats d’ancoratge entre 4 i 20 vegades el diàmetre de les barres queden cobertes. A diferència de la teoria d’armadures, les càrregues a tallant poden ser transmeses a més de les càrregues a tracció.

TR 069

L’Informe Tècnic TR 069 constitueix un pont per cobrir el buit entre les dues teories (ancoratges i armadures) i utilitza elements de tots dos plantejaments del dimensionat, permetent així connexions rígides a posteriori de barres d’armat, fins i tot en aquells casos en què no hi ha armadura per connectar a l’element de formigó existent i només hi ha espai per a petites profunditats d’ancoratge. Això és possible atès que la tensió d’adherència és clarament superior a la que tenim amb la teoria d’armadures.

Teoria d’ancoratges detallada

Segons la teoria d’ancoratges, s’haurà de fer una verificació separada per a cada direcció de forces en el cas de càrregues a tracció (verificació de fallada d’acer, combinació d’arrencada i con de formigó), així com per a càrregues a tallant (verificació de fallada de acer, efecte palanca i trencament del formigó en direcció a la vora). Finalment pot passar que es doni una interacció entre totes dues, que requereixi la consideració simultània de tracció i tallant. De tota manera, fins ara, la teoria d’ancoratges no cobreix la unió entre 2 elements de formigó.

Taula 2.