EL CODI ESTRUCTURAL I LA SOSTENIBILITAT DE LES ESTRUCTURES: CONTEXTUALITZACIÓ, DOCUMENT DE CONSENS

COMISSIÓ DE SOSTENIBILITAT DE L’ASSOCIACIÓ DE CONSULTORS D’ESTRUCTURES

La recent aprovació del Codi Estructural ha actualitzat i estès a les estructures metàl·liques i mixtes l’índex de contribució de l’estructura a la sostenibilitat, que ja figurava com a annex a les derogades instruccions EHE-08 i EAE. L’article 6.1 del Codi dona a entendre que l’aplicació d’aquest índex és condició suficient per a avaluar correctament la contribució a la sostenibilitat de les estructures; no obstant això, des del nostre punt de vista aquest índex, tot i presentar aspectes interessants, resulta del tot insuficient per a caracteritzar d’una forma adequada els aspectes relatius a la sostenibilitat de les estructures d’edificació o obra civil. Al nostre entendre resulta necessari contextualitzar adequadament aquesta metodologia per enquadrar-la correctament dins del marc general dels estudis de sostenibilitat, de forma que quedin clares les seves limitacions i no es perdi el focus en els aspectes clau que resulten imprescindibles per a abordar de forma exitosa qualsevol anàlisi de sostenibilitat.

L’índex del Codi Estructural classifica les estructures en funció de diferents paràmetres amb l’objectiu d’establir qualitativament el grau de sostenibilitat de les mateixes i, resumidament, té les següents característiques:

• És un índex estrictament espanyol allunyat dels mètodes d’avaluació de la sostenibilitat basats en l’anàlisi del cicle de vida que més s’empren internacionalment. En particular, no incorpora consideracions relatives al cicle de vida integral de l’estructura.
• És d’aplicació totalment voluntària, i únicament està prevista la seva utilització quan la propietat (sigui aquesta de caràcter públic o privat) ho exigeixi.
• Té en compte únicament les estructures resoltes amb formigó i/o acer, deixant de banda tots els altres materials.
• Aconsegueix integrar de forma molt interessant aspectes de la sostenibilitat que sovint queden relegats, en especial qüestions socials i econòmiques.
• Inclou aspectes prestacionals de gran interès per a l’increment de la qualitat dels projectes.
• No permet la comparació entre diferents tipologies d’estructura: estructures per a la mateixa funció amb impactes ambientals molt diferents poden assolir la mateixa qualificació.
• L’índex té en compte, fonamentalment, el tipus, origen i procés de fabricació dels elements estructurals, però no la quantitat de material a emprar ni el disseny o el grau d’optimització que hagi assolit el projecte.
• El nombre d’indicadors a facilitar pels subministradors és enorme i difícilment assumible pels agents menors.

Es tracta, per tant, d’un índex que plasma els esforços que està realitzant la indústria per aconseguir materials i processos amb major sostenibilitat, i inclou aspectes que poden resultar d’utilitat per a impulsar les empreses cap a mètodes de producció més sostenibles des de tots els vessants (mediambiental, social i econòmic).
L’índex, no obstant això, avalua només una part dels aspectes a tenir en compte relatius a la sostenibilitat de l’estructura, i sovint aquesta no és la part més rellevant. En la planificació de qualsevol estructura, quan es decideixi considerar aspectes de sostenibilitat, resulta necessari actuar en les primeres etapes de disseny, tot cercant la tipologia estructural que minimitzi l’ús de materials i el seu impacte ambiental (i adaptant si resulta necessari el conjunt del projecte a aquests requeriments), i cal desenvolupar el disseny de forma que aquest impliqui emprar la mínima quantitat de recursos i d’afectacions al medi. Consumir acer i formigó de relatives baixes emissions és del tot inútil si aquests es malgasten en elements sobredimensionats o mal concebuts, i això no ho reflecteix pas l’índex del Codi Estructural.
Així, resulta imprescindible emprar mètodes que permetin comparar els impactes ambientals de diferents solucions estructurals per a un determinat projecte, de forma que es pugui triar la solució òptima, i fer-ho a més des d’una perspectiva àmplia no circumscrita únicament a l’acer i el formigó. En conseqüència, l’índex del Codi Estructural només s’hauria d’aplicar després d’un estudi previ de sostenibilitat que determinés la solució estructural més adequada i després d’haver-la desenvolupat sota criteris estrictes de minimització dels impactes.
L’índex en qüestió pot ser un bon complement, però mai l’únic criteri.
Els mètodes basats en l’estudi del cicle de vida permeten avaluar els impactes ambientals per a qualsevol tipologia estructural i per a qualsevol material, permeten fer comparacions entre diferents solucions i estableixen quantificacions clares i objectives dels diversos
impactes generats al llarg de tota la vida de l’estructura, des de l’extracció dels materials del medi natural fins al seu enderroc. Així, aquests mètodes permeten establir límits efectius a les emissions de gasos d’efecte hivernacle i a d’altres impactes ambientals (límits que ja comencen a ser obligatoris a diversos països europeus), i han estat objecte d’un notable esforç per part dels estaments
públics i del conjunt de la indústria en l’àmbit internacional. En un context en què, molt probablement, s’hauran d’administrar els recursos per a destinar-los exclusivament a aquelles situacions d’estricta necessitat social, resulta imprescindible que les administracions públiques impulsin de forma decidida i urgent un marc normatiu en aquesta direcció i el facin extensiu a tota obra, sigui d’edificació o d’infraestructures, pública o privada. Únicament en aquest context l’índex de contribució a la sostenibilitat del Codi Estructural podrà actuar eficientment com a complement del marc general i ser en conseqüència útil i efectiu.