La interpretació de les esquerdes

FRUCTUÓS MAÑÀ REIXACH

Doctor arquitecte, Soci d’Honor de l’ACE, catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va ser director de recerca de l’ITEC, impulsor de les primeres pedres dels aspectes mediambientals a la construcció. Redactor de nombrosos textos tècnics, la majoria destinats a la docència i nombrosos articles d’opinió. Va ser Assessor municipal per a la redacció d’ordenances per tal d’establir criteris sobre l’execució d’obres soterrades en sòls problemàtics.

La determinació de les causes que generen una certa patologia en un edifici passa per saber interpretar els símptomes que presenta. Malauradament, al contrari que en la medicina, el pacient no parla, per tant, només es pot comptar amb les possibles relacions causaefecte, sense aquells matisos que podria aportar l’edifici si pogués dir què li fa mal. Normalment, quan el tema arriba a la consulta d’un tècnic expert, els símptomes solen ser importants ja que han estat prou aparents com per despertar el temor i les angúnies de l’usuari i, a més, és molt possible que ja hagin estat sotmesos a una interpretació (segurament errònia) per part del propi usuari o d’un amic o d’un cunyat…, de construcció tothom es creu que en sap. Tanmateix, doncs, en un ambient inicial, viciat, complex i molt sovint amb pistes falses, cal imposar-se i saber establir la relació entre els símptomes i la causa tècnica que els genera. En la major part de les anomalies visibles (que sovint es mostren en forma d’humitats, d’erosions, de falques saltadisses, etc.), la raó de la disfunció es troba en el mateix element que ha fallat: una tela asfàltica perforada¹ o un acer rovellat (amb rovell expansiu), però en el cas de les esquerdes, el que s’observa sol ser el resultat d’un estat tensional originat per una causa que pot no ser gens aparent, fins i tot llunyana, i que pot presentar una certa dificultat per establir, realment, una relació causa-efecte.

¹ Tot i que entre una humitat i la fallida de la tela que la produeix hi pot haver una distància considerable…, cal tenir cura en no confondre una humitat de penetració amb una de condensació, per exemple.

Ja fa molts anys, Sisto Mastrodicasa, a partir d’una sèrie d’assaigs de laboratori de parets fetes amb un morter fluix, recolzades sobre una taula que permetia aplicar desplaçaments diferencials, deduí quelcom que ens pot semblar tan trivial com fonamental: les esquerdes tenen el recorregut d’alguna de les isostàtiques de compressió corresponents a les sol·licitacions de flexió-tallant a les quals poden estar subjectes les parets sobretensionades (fig. 1). Perquè les isostàtiques de compressió?

Perquè, per definició, són perpendiculars a les isostàtiques de tracció, que són les que causen les ruptures en els materials petris que, encara avui, conformen la major part dels elements dels edificis. Per tant, a la vista d’una esquerda, cal cercar quina és la causa que pot originar un estat tensional que determini unes isostàtiques que tinguin un recorregut semblant a la de l’esquerda, i aquest és un principi que ja es pot establir com a «primera condició». Molt sovint les esquerdes s’observen i es representen com un traç sobre una superfície sense altres matisos que el seu recorregut (pot ser que, fins i tot, s’hagin fotografiat disparant un flaix perpendicular a la paret i la foto estigui perfectament cremada, sense cap mena de matís), bé doncs, això no va així, no és tan senzill. De les esquerdes, si més no, se n’han d’enregistrar els següents aspectes:

• a) La inclinació mitjana de l’esquerda (l’angle respecte a l’horitzontal, per exemple).
• b) La relació amb altres esquerdes: la continuïtat, la simetria, etc.
• c) El valor del gruix mitjà i la variació del gruix amb l’alçada.
• d) Si l’interior de l’esquerda és net o és brut.
• e) Si els llavis de la ruptura són vius o arrodonits.
• f ) Si el traç és continu o és interromput.
• g) Si hi ha un desplaçament relatiu perpendicular a la paret entre els llavis de les esquerdes (en castellà se’n diu «ceja»).
• h) Si, comparant el perfil del llavi de l’esquerra amb el de la dreta, el desplaçament ha estat prioritàriament horitzontal o vertical.

I, en qualsevol cas, cal situar a cada esquerda un fissuròmetre que permeti enregistrar-ne l’evolució, com a mínim, durant el temps que duri l’observació. A continuació es comenten cadascun dels aspectes anteriors: Aspecte a). Si la inclinació és de 45°, ens indica que l’acció que la causa és un tallant quasi pur. Una inclinació (presa respecte a l’horitzontal) superior a 45° ens indica que el tallant està associat a un esforç horitzontal de tracció. En el límit, si l’esquerda és vertical, ens indica que només hi actua una tracció. Quan l’esquerda té un pendent inferior a 45°, el tallant està associat a una compressió. Per justificar-ho, en lloc d’anar al cercle de Möhr, que sempre és incòmode de recordar (com qualsevol proposta basada en una convenció), és més senzill tenir present els traçats de les isostàtiques de compressió a la flexió (fig. 2).

Aspecte b). La seva continuïtat vertical o no permet deduir si es tracta d’un problema que es planteja en un sol àmbit o bé que afecta al conjunt. Una esquerda inclinada limitada a un únic pis és molt probable que tingui un origen local, tal com una deformació excessiva del forjat (fig. 3a). Si s’observa que hi ha continuïtat vertical, és molt possible que el seu origen sigui de gran abast, tal com un assentament excessiu dels fonaments (fig. 3b).

També permet discriminar l’origen de les lesions, si una família d’esquerdes es presenta paral·lela (un assentament llunyà que afecta a un gran volum d’obra de forma que van apareixen lesions segons diverses isostàtiques paral·leles) (fig. 4a), o bé es presenta de forma simètrica, indicant que el fenomen és més local, situat entre ambdues lesions (fig. 4b).

Aspecte c). Si el gruix és constant, assenyala que hi predomina un desplaçament sense cap mena de gir (fig. 5a). Quan està associada a un gir (per exemple, a nivell dels fonaments) el gruix de l’esquerda creix amb l’alçada (fig. 5b).

Aspecte d). L’antiguitat de l’esquerda associada a la pols i als greixos que hi hagi en el seu interior posa sobre la pista de si la causa està relacionada amb un fet pròxim en el temps o si es tracta d’una causa antiga (per exemple, uns assentaments diferencials de l’època de la seva construcció), potser posteriorment estabilitzada i revitalitzada o no per una causa més pròxima. Aspecte e). Si els llavis són vius o arrodonits també dona pistes en el mateix sentit que el punt interior. L’erosió dels llavis és símptoma del pas del temps. Cal tenir cura a discriminar els efectes de les diverses capes de pintura que s’han aplicat sobre les parets. Aspecte f). Si el traç és continu, sol ser símptoma que l’esquerda l’ha causat un esforç de tracció-tallant situat en el mateix pla de la paret (fig. 6a). Si es mostra com discontinu, és molt possible que hi hagi implícit un esforç perpendicular al pla de la paret que determini un estat tensional més complex (torsió) (fig. 6b).

Aspecte g). En el cas anterior (apartat f ) és freqüent observar un desplaçament relatiu entre els llavis de la esquerda perpendicular al pla de la paret (fig. 7a). Ambdues circumstàncies fan palès que es tracta d’un recorregut diferencial que determina un esforç de torsió aplicat tant sobre la paret com sobre el conjunt (fig. 7b). És símptoma de la presència d’esforços guerxos causats per una deformació situada fora del pla de la paret de referència o del c.d.g. del conjunt.

Aspecte h). L’anàlisi del desplaçament, en el pla de la paret, dels llavis de les esquerdes, llegint el perfil a una banda i l’altra, proporcionarà pistes sobre la direcció del desplaçament relatiu quan no se’n pugui discriminar l’origen només que a partir de l’ajust d’un cert quadre tensional. Cal recordar que, en els estats de tallant, les tensions verticals i horitzontals, per definició, són les mateixes (fig. 8a i 8b).

Ja s’ha dit que aquesta observació proporciona pistes sobre l’origen del desplaçament que causa un cert estat tensional de tallant. Una deformació diferencial situada en el coronament de l’edifici, per causa de la retracció de la llosa de l’últim sostre, o per causa de la deformació tèrmica de la part més exposada respecte a la resta de l’edifici (fig. 9a), causa una situació de tallant que es pot relacionar amb la d’un assentament diferencial (fig. 9b).

Cal observar l’esquema següent:

LA REPRESENTACIÓ DE LES ESQUERDES

El mètode més habitual de traspassar la informació es basa a recopilar la sèrie de fotografies que s’han anat fent durant la inspecció associant-la amb un plànol en planta on se situen els llocs des d’on s’han fet. El més probable és que aquesta informació només valgui per avaluar l’estat general de l’edifici, però no per determinar-ne les causes. Un tercer, sempre demanarà tornar-la a veure ell mateix ja que aquesta informació la trobarà incompleta i sovint enganyosa. Les fotografies úniques fetes molt properes al parament, disparades des del front amb flaix (suposant que es vegi quelcom, ja que una fissura de 0,1 a 0,3 mm pot ser imperceptible pels telèfons-màquina), aporten una certa informació sobre el traçat, però gairebé cap dels aspectes de la llista que s’han descrit anteriorment. Cada esquerda requereix, com a mínim, dues fotografies: una de l’àmbit on està situada i una altra del seu traçat. La pràctica ens diu que, per a ressaltar els canvis de pla, és millor que el parament que conté la lesió estigui il·luminat amb una llum lateral que no pas amb una de frontal. Si pot ser, l’origen de la llum hauria de ser natural. Si es considera que la patologia afecta l’edifici a nivell global, és interessant muntar, amb les lesions que es considerin més representatives, una axonomètrica que proposi una possible dislocació general de l’edifici compatible amb les ruptures observades. En el sentit de la figura 7b, però, millor que no sigui tan sintètica.

COROL·LARI

És clar que cada expert podrà afegir a aquesta llista d’aspectes-propietats de les esquerdes les seves experiències. Aquí aporto la meva i, encara només d’allò que recordo que, segurament, a aquestes alçades, és més aviat poc. Les activitats no normades presenten l’inconvenient que els criteris que s’hi exposen no han estat consensuats pel comú però, per altra banda, tenen aquell punt de poesia que ajuda a promoure l’estudi, el debat, la proximitat… entre els que compartim una manera de veure les coses. Quan un tema passa a formar part d’un eurocodi o d’una norma del país, deixa de ser objecte d’especulació, és allò i s’ha acabat. Em pregunto si això és plenament positiu. Recordo que Jiménez Salas deia que es dedicava a la mecànica del sòl perquè era una branca de l’enginyeria en la qual encara hi quedava una mica de poesia i s’oposava radicalment a que es proposés una norma sobre el particular. Ell va morir i això ja ha succeït, ja s’ha redactat la DB-SE-Cimientos. Segur que s’hi ha guanyat? No ho sé, però el que sí sé és que: cada cop parlem menys dels coneixements (en aquest cas, de la mecànica del sòl) i més de com interpretar la lletra de la norma. Ara només cal que aparegui una norma sobre com interpretar les patologies dels edificis: estarem perduts!