L’edifici Mediterrània i la seva singular estructura vertical

ROBERT BRUFAU NIUBÓ
Doctor Arquitecte; President de la Fundació Privada Institut d’Estudis Estructurals (IEE); ha sigut President de l’Associació de Consultors d’Estructures (ACE) de 1987 a 1995; Professor Titular del Departament de Tecnologia en l’Arquitectura de la UPC, Àmbit d’Estructures; Professor de postgrau sobre estructures.
Soci Fundador de BOMA, SL; Soci Fundador de BBG estructures recerca i rehabilitació SLP.
Guardonat amb el Premi Internacional d’Arquitectura Mies van de Rohe, amb el Premi Nacional de Patrimoni Cultural. Al llarg de la seva carrera ha rebut 31 Premis FAD i ha estat finalista per més de 120 obres, essent homenatjat el 1996 amb un guardó especial amb un Premi Especial per la seva contribució al desenvolupament de l’arquitectura catalana durant els darrers 25 anys.
Autor de diferents obres tècniques i articles tècnics.

L’edifici Mediterrània (1960-1966) s’emplaça en l’encreuament dels carrers Comte Borrell i Consell de Cent, a Barcelona, en un solar ocupat anteriorment per unes naus de fabricació de porcellana i per una gran xemeneia industrial.

El nou conjunt es desenvolupa en dos blocs lineals paral·lels, separats entre si per tres nuclis de comunicació vertical. Queda així definida una seqüència de patis interiors amb una amplada aproximada als cinc metres. Tots els habitatges del bloc anterior donen front al carrer Consell de Cent i ventilen pel pati central, mentre que els del bloc posterior obren la seva façana principal sobre el gran pati d’illa, amb l’única excepció dels dos últims habitatges, que tenen façana sobre el carrer Comte Borrell i sobre el xamfrà no edificat (fig. 1).

El bloc anterior té unes dimensions aproximades de 72 3 12,50 m, amb una planta baixa de 6 m d’altura i vuit plantes tipus, mentre que el bloc posterior, amb una longitud major, de 98 m, té una amplada variable entre 12,50 i 13,80 m segons les zones, estant la seva altura, la corresponent a la planta baixa, en gran part desdoblada per un altell, i comptant amb nou plantes tipus. Tots dos blocs tenen també una planta àtic retirada, amb les façanes alineades i disposades paral·lelament als carrers. Així, doncs, el bloc posterior s’eleva una planta per sobre de l’anterior (fig. 2).

L’edificació possible, esgotant l’edificabilitat, era de 80.162 m², però la proposta finalment construïda es va limitar, de manera definitiva, a 60.863 m². Va ser, probablement, aquesta reducció de la superfície construïda el que va facilitar l’obtenció de la llicència municipal, atenent a que la proposta finalment presentada no s’adaptava a cap de les «Ordenances» de la zona, ni en dimensions ni en criteris urbanístics. Segons els comentaris de l’arquitecte Josep Puig i Torné, les negociacions van ser dures, però finalment la proposta singular va ser acceptada (fig. 3).

Intueixo que en la decisió final va haver d’intervenir algú amb una intel·ligència oberta i una capacitat de decisió per callar els criteris tècnics més tancats, basats exclusivament en la interpretació literal de les Ordenances, que contemplaven la construcció de blocs tancats, organitzats a partir de criteris de mitgera, amb una profunditat edificable de 28 metres, que era conceptualment rebutjada per Bonet Castellana, al considerar-la poc adequada per al tipus d’habitatge que li interessava.

La veritat és que el resultat final, tot i tenint en compte la seva discordança respecte a les construccions immediates de l’entorn, resulta respectuós amb la planificació de l’Eixample, podent entendre’s la disposició dels blocs com una reinterpretació del Pla Cerdà, al identificar-se alguns dels seus aspectes bàsics, no limitantse a la lectura immediata que es desprèn de la realitat construïda en la major part de l’Eixample. En aquest sentit, Bonet va mantenir la linealitat de les façanes, respectant la teòrica posició dels xamfrans al decalar i posicionar els dos blocs a partir del traçat teòric de la línia de xamfrà que es reproduïda en la solució definitiva mitjançant un canvi de textura del paviment, com es pot observar a la figura 4.

Un altre aspecte destacat del plantejament urbanístic de l’Edifici «Mediterrània» és la disposició d’una llarga porxada coberta a la façana principal, que amplia en prop de vuit metres la zona de pas de vianants, generant un expressiu espai pautat per la presència dels grans pilars, que es desdoblen aprofitant la considerable altura de la planta baixa (fig. 5).

L’edifici va ser promogut per la Societat immobiliària «La Llave de Oro», una empresa reconeguda per la qualitat constructiva de les seves obres, emplaçades principalment a la part alta de la ciutat de Barcelona. L’aparellador Joaquim Vives, amb el qual vaig mantenir una llarga conversa a propòsit d’aquest edifici, pertanyia al staff tècnic de l’empresa i va ser el responsable de la direcció constructiva de l’obra. Em va fer notar una característica constructiva molt especial i poc habitual: els patis interiors que delimiten les parts posteriors dels edificis havien estat tractats com façanes, amb la mateixa configuració de les obertures i de les fusteries, amb idèntic tractament superficial de les parets i amb la mateixa quantitat dels materials.

El projecte arquitectònic va ser redactat conjuntament per Antoni Bonet Castellana (1913-1989) i per un jove Josep Puig Torné. La relació entre ambdós va ser molt intensa entre 1960 i 1964, fructificant, entre d’altres, en el fantàstic projecte del Canòdrom Meridiana, on també va ser notable la participació de l’enginyer lleidatà Vicente Cudós i Samblancat (1927-2006), una de les principals figures del món de l’estructura metàl·lica de la segona meitat del segle xx a Espanya. L’edifici Mediterrània va ser calculat per Eudaldo Koren, un enginyer argentí col·laborador habitual de les obres de Bonet Castellana, que també havia intervingut en el disseny estructural de la coberta laminar de l’edifici d’accés al complex Politur de Platja d’Aro, que encara segueix dempeus. Koren, en opinió de Puig Torné, era un enginyer molt rigorós i dotat d’un evident atreviment en els seus plantejaments.

Antonio Bonet Castellana va reconèixer sempre la influència de Le Corbusier (1887-1965) i, al llarg de la seva època barcelonina, són freqüents les referències a l’obra de l’arquitecte brasiler Oscar Niemeyer (1907-2012) i als seus plantejaments per a Rio de Janeiro i Brasília. Les referències de l’edifici de Bonet Castellana a determinades obres projectades pocs anys abans per Niemeyer són evidents, destacant d’una manera especial els seus plantejaments respecte al dibuix de l’alçat dels seus pilars principals. És una actitud d’interacció de l’arquitectura amb una estructura que està plantejada per a donar-li a aquesta una imatge prou potent que permeti identificar l’edifici pels trets característics de la geometria dels elements de transició entre les plantes inferiors i el cos principal (fig. 6).

El projecte de l’edifici Mediterrània es defineix formalment a partir d’uns alçats d’una gran contundència expressiva. Els set pilars principals arranquen amb una distància de 10,45 m entre eixos, desdoblant-se, cadascun d’ells, en tres braços, el central vertical i els dos laterals amb una inclinació pròxima als 45°. El nus de desdoblament es situa a una certa distància del terra, de manera que sigui possible entendre una transició entre dos tipologies estructurals radicalment diferents.

És d’una gran elegància la descomposició del nus en diversos plans, com pot observar-se a la figura 7.

Per a comprendre el rigor de la geometria de l’alçat triangulat dels pilars múltiples, s’han de posar en relació amb la sorprenent estructura de les plantes superiors. En una primera lectura, des de l’interior dels habitatges, no s’hi detecta la presència de cap pilar. Totes les parets tenen un espessor de 20 cm, el que indueix a l’analista que s’inicia en l’estudi de l’edifici a pensar que l’estructura és a base de murs de càrrega, la solució més habitual a Barcelona durant els anys de construcció de l’edifici. El intereix entre aquests hipotètics murs de càrrega és de 3,487 m, el que, sumant el baix pes propi del forjat (amb un cantell pròxim als 20 cm i amb bigues i alleugeriments ceràmics, és de suposar, doncs, amb un pes propi proper als 180 kg/m²) porta a pensar que les càrregues transportades per aquests murs no són excessivament elevades, i que, per tant, la solució de murs de càrrega és viable. La presumpció d’aquesta tipologia estructural és errònia, ja que els arquitectes i l’enginyer Koren van proposar una solució amb estructura de formigó armat, amb pilars pantalla de 20 cm d’amplada, que quedarien embeguts en el gruix dels murs. La comparació dels dos plans següents (fig. 8) ajuda a comprendre la possibilitat de la confusió apuntada.

Els pilars són apantallats i la distància entre els seus eixos, mesurada perpendicularment a la façana, és de 7 m a les crugies principals, i de 10 m a la crugia central, a la zona de cuines i escales. Les jàsseres tenen la mateixa amplada que els pilars (20 cm) però el seu penjat és variable, oscil·lant entre 50 i 70 cm. Per a fer més singular l’estructura, existeixen sempre voladissos de 3 m a les dependències que afecten les línies de façana i patis, resolts també amb bigues de cantell anàlogues a les anteriors. El intereix dels pòrtics, paral·lelament al pla de façana, és de 3,487. Es tracta d’una mesura que satisfeia les exigències de Bonet Castellana respecte al confort necessari de les habitacions, que es deduïa de la longitud d’un llit de 2 m, d’un armari amb profunditat de 0,65 m i d’una distància entre tots dos de 0,60 m, resultant així una amplada lliure necessària de 3,25 m que, sumant el gruix de 20 cm, dels elements estructurals més 2 o 3 cm dels materials de recobriment, acabarien donant el intereix de 3,487 m.

A nivell de projecte destaca la presència d’una opció molt poc habitual en els projectes de blocs similars de l’època. Aquesta opció, imposada des del plantejament funcional arquitectònic, va consistir en disposar generosos patis verticals per a ventilació dels lavabos i com a pas de totes les conduccions verticals tècniques de sanejament. Són patis amb una superfície aproximada de 2,50 m², molt superior als habituals forats que rarament superaven una secció de 0,50 m². Aquests patis, no obstant, quedaven encreuats per les jàsseres de 20 cm d’amplada (fig. 9).

Aquesta solució condicionava la disposició de les jàsseres principals, però la geometria d’aquestes permetia creuar els patis, gràcies a la seva petita amplada (20 cm), molt inferior a la que hauria exigit la solució més convencional de jàsseres planes, amb amplada entre 60 i 90 cm, si tenim en compte que les llums entre pilars eren de 7 m.

Les parets de divisòria entre els diferents habitatges foren construïdes amb blocs de formigó cel·lular, del tipus YTONG, usats de manera força habitual com tancament a Barcelona per aquells anys. Encara que tenen unes prestacions d’aïllament molt acceptables, el seu ús s’ha anat apagant per la sensibilitat que el material manifestava, amb freqüents fissures a les seves juntes davant de petites deformacions de l’estructura o com a conseqüència de salts tèrmics d’una certa entitat.

I, no obstant, l’Edifici Mediterrània no ha presentat mai patologies per aquesta causa, i això indueix a pensar que la seva estructura s’ha comportat sempre de manera molt satisfactòria.

La presència dels grans voladissos a la façana del cos davanter li aporta a l’edifici una certa sensació d’estar flotant en l’espai, en contraposició a l’arquitectura pròpia de l’Eixample de Cerdà, on els diferents edificis estan assentats de manera contundent i ferma sobre el terra, entenent-se les seves parets mestres com murs perforats per les diferents obertures dels locals comercials i del portal d’accés (fig. 10).

Per entendre l’estratègia del plantejament estructural és adequat analitzar la disposició dels pilars a la planta baixa, comparant-la amb la distribució de les plantes superiors. Els pilars desdoblats s’emplacen en número de 7 3 3 a la façana principal del carrer Consell de Cent, en número de 2 3 3 als extrems de la crugia immediatament paral·lela a aquella, i en número de 2 3 3 a l’extrem del cos posterior quan aquest incideix en el carrer Borrell. Són, per tant, onze unitats que afecten a 33 pilars de les plantes superiors. La resta de l’estructura queda definida pel plantejament de pòrtics d’apeuament perpendiculars al carrer Consell de Cent, tal com queda definit per les línies continues dels esquemes següents (fig. 11). La construcció real va esponjar els pilars a la planta baixa amb la intenció de millorar la qualitat espacial dels locals, recorrent a nombrosos apeuaments. També a la planta inferior d’aparcament els pilars van acabar disposant-se amb intereixos de 6,975 m, separació corresponent a la de dos mòduls superiors, de 3,487 m cadascun, aconseguintse així un bon aprofitament del pàrquing, al cabre tres places en cada mòdul. La millora de l’aparcament i dels locals comercials de planta baixa va ser evident.

A l’esquema de l’estructura de la planta baixa s’hi observen algunes particularitats geomètriques en la forma de desdoblar-se els pilars principals. Els cinc pilars centrals de la façana del carrer Consell de Cent (A) es bifurquen de la mateixa manera, sense estar els seus tres braços continguts en un mateix pla vertical.

Els dos pilars extrems (B) ho fan amb un altre esquema i una altra geometria, al igual que els dos pilars de la segona crugia. Els quatre pilars B, no obstant, es desenvolupen en planta de manera simètrica respecte als dos eixos, longitudinal i transversal, del bloc interior. Els dos pilars de l’extrem del bloc posterior C són més semblants als centrals (A) de la façana del carrer Consell de Cent, però tenen, respecte a aquests, una diferència fonamental, ja que el braç inclinat exterior arriba a la vora del forjat paral·lel al carrer Comte Borrell (fig. 12).

Es mostren imatges dels diferents tipus de pilars bifurcats. La primera d’elles correspon al pilar més freqüent en la façana principal, el tipus A, amb els dos braços inclinats iguals (fig. 13).

La secció dels tres braços és variable al llarg del seu recorregut, aprimant-se el seu cantell a mesura que ascendeixen i incrementant-se la seva amplada des de la base fins la seva trobada amb la llosa superior, a la qual arriba amb la dimensió que els pilars pantalla tenen com a costat major.

D’alguna manera, pot dir-se que l’àrea de la secció és la mateixa en tot el recorregut. L’àrea del pilar en la seva arrancada inferior és força menor que la suma de les àrees dels tres braços convergents en ell. Això deu respondre a la penalització que un hipotètic pandeig imposaria en les barres superiors, de gran longitud i molt sol·licitades per càrregues compressives.

Els quatre pilars B s’emplacen, dos a dos, en els extrems de la façana llarga del carrer Consell de Cent i presenten una curiosa variant respecte als pilars centrals del tipus A. En efecte, degut al canvi d’orientació dels pilars pantalla de les plantes tipus, com pot observar-se en els recents esquemes anteriors en alçat i planta, el braç inclinat més pròxim a les façanes laterals canvia la seva orientació a mesura que ascendeix, girant la secció per arribar a la llosa superior amb la mateixa longitud que, en la planta immediatament superior, tindria el pilar pantalla. Es tracta d’un detall molt subtil, una mica inexplicable des d’un punt d’una visió exterior, però absolutament justificat per la lògica estructural del plantejament. Penso que és un excellent exemple d’integració entre arquitectura i estructura i he de confessar que és una de les raons de la meva admiració per aquest edifici (fig. 14).

Els dos últims pilars singulars els trobem en un extrem del bloc posterior. De nou els dos braços laterals són iguals entre ells, al no estar girada la disposició dels pilars de la planta immediatament superior. L’única diferència respecte als cinc pilars tipus A radica en la seva posició respecte a la planta general construïda.

En efecte, en els pilars centrals, la modulació de 3,487 és la que marca la distància entre l’extrem superior de dos pilars inclinats corresponents a dos grups A immediats. En el cas dels pilars C, la singularitat radica en el fet que el pilar inclinat exterior arriba fins el pla de la façana curta, sense que la llosa superior tingui cap voladís. La figura 15 corresponent a la visió d’un d’aquests pilars des de l’interior i des de l’exterior.

Analitzats els tres tipus de pilars bifurcats, es procedeix a parlar de l’altre element singular de l’estructura de l’Edifici Mediterrània. Es tracta de la llosa que els rep, a nivell del sostre de la planta baixa.

Té un cantell aproximat de 50 cm, però no es tracta d’una llosa massissa amb aquest cantell uniformement repartit, sinó que compleix una doble exigència, ja que, per una banda, ha d’assumir les importants traccions (P2) que els pilars bifurcats l’introdueixen, com a conseqüència de la descomposició, en una component inclinada (P1), de les càrregues (P ) que transmeten els pilars apantallats superiors quan arriben a la llosa.

Això comporta al presència de recrescuts importants per la cara superior de la llosa, amb una gran armadura sol·licitada a tracció. També quedaran ressaltades per damunt les jàsseres perpendiculars de la façana llarga que han d’absorbir les importants sol·licitacions flectores derivades del gran voladís frontal i de les grans llums interiors entre pilars (fig. 16 i 17).

Per l’altra banda, dins la seva meitat superior, la llosa albergarà una xarxa de sanejament que es produeix com a conseqüència de la necessitat de transportar tots els desguassos que baixaven pels nombrosos patis de 2,50 m³ comentats anteriorment, fins portar-los a la zona dels pilars bifurcats, per l’interior dels quals descendien fins a la xarxa general de sanejament. Aquest és un altre aspecte interessant del projecte, fruit del desig d’ocultar completament les instal·lacions d’evacuació, preservant pura la imatge inicial de l’estructura vista de la llosa i dels pilars, però ha ocasionat alguns problemes, al ser molt limitat el cantell sobrant de la llosa per passar els desaigües habituals en aquests últims anys i han obligat a realitzar algunes intervencions de reparació.

Vull pensar que els baixants que actualment poden veure’s acoblats als pilars, i que tan enlletgeixen la imatge de l’edifici, són el resultat d’aquesta situació.

La llosa està rematada lateralment amb una biga de vora que creix cap amunt fins completar l’altura dels 50 cm. La seva presència és absolutament necessària ja que contribuirà a la igualació de les possibles deformacions diferencials d’una estructura complexa.

Dos detalls menors, encara que igualment interessants, que afecten a aquesta llosa, els trobem, el primer d’ells, a la seva trobada amb els pilars inclinats C, que es produeix a uns 10 cm de distància de la vora, per preservar el pas del trencaaigües, evitant així la generació d’una única línia d’aresta entre el pilar inclinat i el pla vertical de la llosa. El segon detall correspon a un recurs arquitectònic per a «afinar» visualment el cantell de la llosa, baixant uns 15 cm el panell d’aplacat ceràmic per davant seu. Són aspectes poc rellevants, però posen de manifest la cura de l’equip d’arquitectura per aconseguir un edifici enormement atractiu (fig. 18 i 19).